radio-liberty-antenas

Amplifying freedom

The radio waves that fought the advance of the Soviet Union

RÀDIO LIBERTY, DE LA GLÒRIA A L’ESPOLI

Promoguda pel govern dels Estats Units durant la Guerra Freda i activa des de les 3:05 del matí del 23 de març de 1959 fins a les 10:00 del matí del 25 de maig de 2001, Ràdio Liberty va ser durant molts anys l’emissora de ràdio més potent del món i va arribar a donar feina prop de 200 persones, la gran majoria de nacionalitat espanyola. Les seves instal·lacions ocupaven –i ocupen encara– una extensió de 330.000m² de terreny verge al costat de la Platja de Pals que, després de la demolició de les seves característiques antenes el 22 de març de 2006, han estat progressivament abandonades i espoliades.

Només l’obra d’alguns grafiters –com la promoguda intervenció de l’artista Marina Capdevila, que l’estiu de 2018 va pintar un mural gegant que cobreix el sostre de l’edifici principal– ha posat de nou Ràdio Liberty al primer pla de l’actualitat informativa, sense que les successives notícies sobre la seva remodelació per a la construcció d’alguna mena d’equipament o sobre el seu desmantellament definitiu hagin arribat a fructificar. En l’actualitat les instal·lacions es troben en un estat de conservació tan deplorable que no és massa exagerat témer per la seva supervivència.

Vista aèria de conjunt, 1970. Joan Cebollero.

SÍMBOL DE LA GUERRA FREDA: LA HISTÒRIA OFICIAL

Pocs anys després del final de la Segona Guerra Mundial, en un moment en què un conflicte nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica podia provocar la destrucció de tots dos països –i per extensió l’anihilació del planeta–, l’única possibilitat realista de traspassar l’anomenat “Teló d’acer” era mitjançant la transmissió d’ones radiofòniques (1).

L’origen de Ràdio Liberty, ha de buscar-se primer en la fundació a Nova York, al juny de 1949, del National Committee for a Free Europe (Comitè Nacional per a l’Europa Lliure), finançat tant pel Congrés dels Estats Units –a través de la CIA, sigles de Central Intelligence Agency: Agència Central d’Intel·ligència– com per fons privats. Amb l’objectiu d’afeblir el règim soviètic, Ràdio Free Europe va establir la seva seu a Munic i va realitzar les seves primeres emissions d’ona curta el 4 de juliol de 1950 per a Txecoslovàquia. Aquest mateix any es creava la American Committee for the Liberation of the Peoples of Russia (Comitè Americà per a l’Alliberament dels pobles de Rússia: ACLPR, AMCOMLIB, també conegut com American Committee for Liberation from Bolshevism), part d’un ambiciós projecte dels serveis secrets estatunidencs conegut com QKACTIVE, que a partir de 1955 va començar a estudiar diversos llocs d’Espanya, Portugal i el nord d’Àfrica per a la construcció d’una nova emissora de ràdio.

Radio Free Europe i Ràdio Liberty se sumaven així al servei de ràdio i després també de televisió extern del govern estatunidenc, La Veu d’Amèrica (Voice of America: VOA) que, amb seu central a Washington, havia començat les seves emissions l’1 de febrer de 1942 i que actualment –disponible en més de 100 països i en més de 60 idiomes–, és considerat com un dels grups de radiodifusió més grans del món. La Veu d’Amèrica era l’emissora exterior “oficial” dels Estats Units, mentre que Radio Free Europa i Ràdio Liberty, fusionades el 1976, eren dues emissores en teoria independents però en realitat no tant, ja que almenys fins a 1975 van ser finançades en bona part per la CIA.

La Platja de Pals era l’emplaçament ideal per construir una emissora d’ona curta que permetés fer arribar ideals de llibertat i esperança estatunidenques i la seva cultura a la Unió Soviètica, encara que el seu veritable objectiu a mig-llarg termini era provocar la caiguda del règim comunista.

Gran extensió de pineda sobre dunes on s’emplaçaria la futura emissora, 1956. Radioliberty.org.

A la Platja de Pals, a 2.700 km de distància de la Unió Soviètica, l’enginyer i més tard Coronel Steve Y. McGiffert va trobar l’emplaçament ideal per construir una emissora d’ona curta que permetés fer arribar ideals de llibertat i esperança estatunidenques i la seva cultura a la Unió Soviètica, encara que el seu veritable objectiu a mig-llarg termini era provocar la caiguda el règim comunista. Formats en la seva major part per arenals de matolls baixos, amb pocs arbres, només quatre cases de pescadors –restaurades per a acollir els magatzems de l’empresa encarregada de la preparació dels terrenys, la Sociedad Ibérica de Construcciones y Obras Públicas, i batejades així amb les seves sigles: SICOP– i una torre de vigilància i lluny de qualsevol nucli habitat, els terrenys es veien molt afavorits tècnicament per estar situats davant del mar, que servia de reflex de les ones augmentant considerablement l’energia emesa.

L’ona curta és l’única senyal de ràdio existent capaç de propagar-se a llargues distàncies mitjançant múltiples reflexions en les capes de l’atmosfera; en l’angle òptim, les emissions es propagaven de tal manera que en un període d’entre dues i tres hores al dia no podien ser interceptades per les autoritats de la Unió Soviètica. És el que els nord-americans anomenaven “Twilight immunity” (“immunitat crepuscular”), el moment en què les emissions de Ràdio Liberty arribaven nítidament a la seva destinació sense que les prop de 3.000 estacions d’interferència instal·lades a la Unió Soviètica –una espècie de “segon teló d’acer” batejat significativament amb el nom de “Guerra de les ones”– poguessin fer res per a evitar-ho.

Inici de programa radiofònic en rus. Radioliberty.org.

L’acord paradoxal entre un govern que propugnava la democràcia i la llibertat i un règim feixista com l’espanyol va ser possible gràcies a la intervenció del mateix president de Ràdio Liberty de 1954 a 1975, Howland Sargeant (1911-1984). Sargeant havia estat el president de la primera Conferència General de la UNESCO celebrada a París en 1951, que va aprovar l’entrada d’Espanya a l’organisme (que tindria lloc dos anys més tard). Al 1958 el cap del govern espanyol, el general Francisco Franco, va tornar el favor a Sargeant venent els terrenys sol·licitats –aproximadament 333.500 m²– per 7.673.073 pessetes de l’època (46.116,10 €), que no obstant això van continuar mantenint la titularitat d’Espanya, que a partir de llavors cobrava a Ràdio Liberty 285.000 $ anuals en concepte de lloguer.

Franco va delegar al ministre Manuel Fraga Iribarne el seguiment del procés de muntatge de l’emissora, i el mateix 1958 ja es van començar a construir la carretera i els principals camins i fer els primers fonaments de les futures instal·lacions, despertant els primers recels dels habitants de la zona. L’envergadura de la construcció, que al principi comptava amb la custòdia de la Guàrdia Civil i més endavant amb el seu propi servei de seguretat privada, va motivar tot tipus d’especulacions: hi havia gent que creia que les 13 antenes que es van aixecar al llarg de gairebé cinc anys de treball –amb altures que oscil·laven entre els 59 i els 169 m– eren rampes de llançament de míssils, mentre que uns altres deliraven amb la possibilitat de què es tractés d’una base per a submarins de l’exèrcit estatunidenc amagada sota la platja. La veritat, no obstant això, és que a diferència de la Base Loran de L’Estartit (2) a Ràdio Liberty no hi havia cap militar.

Estructura de la planta Dièsel / Dibuixos de l’edifici central d’administració i transmissors, 1959. Radioliberty.org.

L’EMISSORA MÉS POTENT DEL MÓN

L’emissora no adquiriria el seu aspecte definitiu, transformant de manera decisiva l’horitzó de la Platja de Pals i del Empordanet, fins a finals de la dècada de 1960, i es va dividir a grans trets en dues zones clarament diferenciades: els edificis destinats a administració i a la instal·lació tècnica, d’una banda, i l’anomenada zona d’antenes, per l’altra. La zona d’edificis es dividia en tres grans blocs: l’edifici central d’administració i transmissors, de dos pisos, ocupava el centre de les instal·lacions, separat de la planta Dièsel i els seus corresponents dipòsits d’aigua, situada a l’oest, per una glorieta o rotonda. L’edifici central també estava situat a una distància prudencial de l’anomenat “Edifici J”, situat a la seva esquerra, el lloc on es feia la commutació dels transmissors a les diferents antenes de la platja i que, a causa dels seus elevats índexs de radiofreqüència, tenia l’accés restringit: antics treballadors de Ràdio Liberty expliquen que si entraves en el seu interior amb un fluorescent a la mà aquest s’encenia. De fet, al llarg de les línies hi havia tubs fluorescents esgotats lligats amb filferro per comprovar si una línia tènia o no un transmissor radiant. Més a l’est hi havia un segon complex d’edificis d’una sola planta destinats a garatges i magatzems.

Accés, 1963. Radioliberty.org.
Vista general, 1963. Radioliberty.org.
Punt de vigilància, 1963. Radioliberty.org.

Respecte a les antenes, eren de tipus “cortina”, molt directives, i la seva construcció va ser molt dificultosa a causa de la naturalesa eminentment sorrenca dels terrenys. Estaven dividides en quatre grups segons la seva orientació, ja que uns pocs graus de diferència variava en molts quilòmetres el destí de l’emissió: els grups “A” i “C”, idèntics, van ser els primers que es van construir, i entre les seves torres es van aixecar les antenes radiants i el reflector. Tots dos cobrien els 9, 11, 15 i 17 mhz. Més endavant se’ls van afegir el grup “B”, amb antenes que funcionaven a 6, 7, 11 i 15 mhz, i finalment el grup “D”, format per les antenes més altes. Situat al final de la platja, aquest grup va ser el que es va instal·lar més tard pel fet que la zona era pantanosa i es va haver d’esperar prop d’un any perquè s’assequessin els terrenys. Les torres aguantaven els elements de l’antena i el seu corresponent reflector, tibat per una sèrie de cables igual que l’antena. Totes les torres i reflectors disposaven d’un sistema de contrapesos estudiat fins al més mínim detall i pensat especialment pels dies de vent, bastant habituals en primera línia de mar.

Edifici central d’administració i transmissors, dipòsit d’aigua i planta Dièsel, nevada de 1963. Radioliberty.org.
Zona d’antenes grup “B”. Al fons a l’esquerra edifici Dièsel i a la seva dreta edifici “J”, nevada de 1963. Radioliberty.org.

Encara avui es manté penjada en una paret de les instal·lacions la carcassa cada vegada més degradada del mapa lluminós que il·lustrava la cobertura geogràfica de la ràdio en aquells anys.

Mapa lluminós de l’avast de les ones, 1966. Radioliberty.org.

Ràdio Liberty es va equipar amb la tecnologia radiofònica més avançada del segle XX. A la fi de la dècada de 1960 era l’emissora més potent del món amb sis transmissors d’ona curta de 250 kW cadascun que arribaven a 3.000 km de distància (3). Entre les tretze torres metàl·liques la potència total va arribar a sumar 1.500 kW, amb la particularitat –per iniciativa dels propis equips tècnics que treballaven en l’emissora– que la combinació de quatre transmissors de 250.000 W en una sola antena (grup “D”) permetia l’emissió d’un senyal de fins a 1 milió de W (1 MW que amplificat unes 8 vegades pel guany de l’antena = uns 8 milions de W sortien de Pals) que es projectava sobre Moscou sense cap possibilitat de ser interceptat, un senyal que es va emetre per primera vegada el 8 de maig de 1968 a les 12:00 h per a una audiència de més de 70 milions de persones. L’àrea d’influència de l’emissora, de fet, anava més enllà de la pròpia Unió Soviètica, estenent-se també als països del Caucas i del Bàltic en caure a aquesta zona el primer rebot, mentre que el primer rebot de les altres emissores queia en zones despoblades; encara avui es manté penjada en una paret de les instal·lacions la carcassa cada vegada més degradada del mapa lluminós que il·lustrava la cobertura geogràfica de la ràdio en aquells anys.

El recinte, òbviament, comptava amb tots els serveis i recursos necessaris per funcionar de manera autònoma; a banda dels enginyers i els tècnics, disposava de jardiners, fusters, paletes, servei mèdic i fins i tot del seu propi servei de gasolina pels vehicles i els generadors dièsel que en cas d’apagada elèctrica podien proporcionar l’electricitat necessària 24 hores al dia sense interrupció. Als magatzems hi havia un 95% de recanvis per a cadascun dels transmissors de l’emissora, mentre que alguns dels recanvis es fabricaven a les mateixes instal·lacions perquè no existien al mercat. Els subministraments es compraven als pobles de voltant, per la qual cosa tothom hi sortia guanyant; especialment, no obstant això, els treballadors, que més enllà d’unes condicions econòmiques òptimes i descomptes importants al servei de menjador comptaven també amb assegurances a preus beneficiosos i ajudes per les seves famílies, sense oblidar un servei de transports gratuït per desplaçar-se fins a les instal·lacions, una cosa bàsica en un moment en què moltes famílies encara no tenien vehicle propi: el 2 de maig de 1960 es va iniciar el servei d’autobús per part de l’empresa SARFA des de Sant Antoni de Calonge fins a la Platja de Pals, passant per les parades de la Gasolinera Azul, l’Hotel Trias, Sant Joan, Palafrugell, Pals i els Masos de Pals. El vehicle, conegut amb el nom de “la SARFA dels americans”, era un òmnibus Pegàs de 25 places. La majoria dels treballadors de Ràdio Liberty, vinguts de tota Espanya i en alguns casos també de l’estranger, recorden el seu pas per l’emissora com el millor treball que han tingut al llarg de la seva vida.

Zona ajardinada, 1970. Radioliberty.org.
Consultori mèdic, 1970. Radioliberty.org.
El robot Engine Tube construït amb peces elèctriques i transmissors, 1975. Radioliberty.org.
Sortidors de benzina, 1972. Radioliberty.org.
Menjador pels treballadors, 1972. Radioliberty.org.
“La SARFA dels americans”, 1972. Radioliberty.org.

Es calcula que a la dècada de 1960 van arribar a treballar prop de 200 persones entre administratius, tècnics, personal de manteniment, traductors i intèrprets, encara que el més sorprenent és que els continguts de l’emissora es redactaven i registraven a Nova York i Munic, on també s’organitzaven els diferents blocs de programació en un total de 17 idiomes diferents (encara que el rus i l’ucraïnès eren majoritaris). Als primers anys les cintes magnetofòniques arribaven cada dia amb avió i s’havien d’anar a buscar expressament en l’aeroport de Barcelona, després s’enviaven a través de línies telefòniques especials d’alta qualitat i per via radiofònica (Sant Climent només era en cas de fallada de les línies telefòniques); finalment –a finals la dècada de 1980– s’enviaven per via satèl·lit i es rebien a través d’una de les dues antenes parabòliques que es van instal·lar en aquella època, actualment l’única que queda en peu (4).

Antenes parabòliques, 1995. Radioliberty.org.
Nou Master control, 1994. Radioliberty.org.
Sala Continental, 1995. Radioliberty.org.
Planta Dièsel, 1995. Radioliberty.org.

La missió de Ràdio Liberty consistia fonamentalment a emetre els continguts, no a produir-los, encara que disposava d’un petit estudi d’enregistrament per emergències (en cas que les cintes magnetofòniques no arribessin a temps, per exemple). La informació que s’emetia referent a Espanya havia de passar primer per la censura franquista, i la resta d’informació també passava per departaments de censura política a Nova York i a la seu europea de Munic.

La programació s’estructurava en diferents blocs horaris i contemplava tot tipus de continguts: les notícies tenien un pes molt destacat (ocupaven els deu primers minuts de cada hora), seguides per una sèrie de variacions articulades al voltant d’una revista de premsa, informacions de les diferents corresponsalies, programes culturals, folklòrics, esportius, musicals i literaris, sense oblidar un espai dedicat a les cartes dels oients –a les quals l’emissora donava una gran importància– ni tampoc als anuncis sobre els Estats Units i el seu estil de vida.

Mentre estava reclòs a la seva casa l’encara cap de la Unió Soviètica Mijail Gorbatxov va reconèixer que va poder saber tot el que estava passant gràcies a les emissions de Ràdio Liberty de Pals.

LA LLARGA DECADÈNCIA

La mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 va ser un primer cop per l’emissora, que a partir d’aquest moment i fins a 1990 va continuar operant a Pals sense cap acord amb el nou govern democràtic espanyol, basant-se en un conveni antic i extingit i veient com augmenten les crítiques cap a la seva condició d’arma propagandística dels Estats Units: Era una arma que no existia per a estendre la cultura, sinó per atacar altres pobles, diu l’ex secretari general del Partit Comunista Espanyol Santiago Carrillo en el documental Adéu, Liberty (Carlos Jover, 2007).

Fusionada amb Ràdio Free Europa el 1976, la veritat és que més enllà d’unes retallades pressupostàries i de plantilla que van afectar a tota l’emissora, Ràdio Free Europe / Ràdio Liberty va continuar operant amb total normalitat, i l’any 1987 va viure la instal·lació del que seria el seu últim transmissor, un Marconi de tres vàlvules i funcionament gairebé automàtic (que va substituir al primer instal·lat, el Telefunken de 100KW). Les transmissions van continuar fins hi tot després de la caiguda del “Teló d’acer” derivada de la desintegració de la Unió Soviètica (URSS). Aquesta dissolució va culminar, entre l’11 de març de 1990 i el 25 de desembre de 1991, amb la independència de les quinze repúbliques que formaven part d’ella, però va tenir un dels seus màxims moments d’incertesa en l’intent de cop d’estat que va tenir lloc entre el 19 i el 21 d’agost de 1991; llavors, mentre estava reclòs a la seva casa l’encara cap de la Unió Soviètica Mijail Gorbatxov va reconèixer que va poder saber tot el que estava passant gràcies a les emissions de Ràdio Liberty de Pals.

Encara que el final de la Guerra Freda, l’administració del president estatunidenc Bill Clinton va decidir continuar amb les emissions de Ràdio Free Europe / Ràdio Liberty, que al 1994 va passar a ser gestionada per la Broadcasting Board of Governors, l’agència federal del govern dels Estats Units encarregada de supervisar totes les transmissions de ràdio i televisió no militars del govern federal, creada aquest mateix any, el 1995 la seu de l’estació es va traslladar a Praga i es van eliminar molts programes europeus, al mateix temps que la seva activitat augmentava a Orient Mitjà.

El 1998 es fundaven Ràdio Free l’Iraq i Ràdio Farda, i no gaire més tard un cúmul de situacions i de decisions potser equivocades acabarien provocant el final de les transmissions des de la Platja de Pals: l’última emissió tindria lloc a les 10:00 del matí del 25 de maig de 2001. La creació a l’antiga Unió Soviètica d’institucions democràtiques i d’economies de mercat ha fet disminuir de manera significativa la utilitat de l’estació de la Platja de Pals com a servei de retransmissió del govern estatunidenc, per la qual cosa la seva continuïtat no es pot justificar més, ni des del punt de vista operatiu ni de finançament, assenyalava el mateix 25 de maig un comunicat signat per Brian Conniff, director en funcions de l’Oficina de Radiodifusió Internacional del Consell de Radiodifusió. Coniff, així mateix, justificava el tancament de Ràdio Liberty per l’existència de “diferents mitjans de comunicació més avançats i la disponibilitat d’altres enclavaments de retransmissió per a cobrir l’antiga Unió Soviètica” (5).

Entitats conservacionistes volien el desmantellament, mentre que altres apostaven per la conversió de l’espai en un museu de telecomunicacions de la Guerra Freda.

UN FUTUR INCERT

Poc després, i malgrat que el contracte d’arrendament dels terrenys tenia vigència fins l’any 2015, els governs d’Espanya i els Estats Units acordaven el desmantellament de l’emissora. El primer pas de la seva desaparició va ser la cessió de les instal·lacions a Ràdio Nacional d’Espanya (RNE) el 2002. Les principals obres de desmantellament de l’antiga emissora van tenir lloc al febrer de 2003, amb un cost total de 274.972,81 € (més de 45 milions de pessetes): el destí principal dels aparells i materials reciclats, a més de la ferralla, va ser el de recanvis i futures peces de museu pel centre emissor de RNE en Majadahonda (Madrid).

Respecte a les antenes que s’estenien al llarg de més d’un quilòmetre al costat de la platja, la seva sort ja s’havia començat a torçar amb l’aprovació, el 28 de setembre de 2001, del Reial decret 1066 / 2001 sobre “Condicions de protecció del domini públic radioelèctric, restriccions a les emissions radioelèctriques i mesures de protecció sanitària enfront de les emissions radioelèctriques”, derivada de la recomanació europea 1999/519 / EC1 relativa a “l’exposició del públic en general a camps electromagnètics”. La nova normativa dificultava enormement la nova posada en funcionament de l’emissora, ja que hagués estat necessari aplicar a les antenes esferes de protecció de 250.000 W, i aquest fet, unit al supòsit mal estat en què es trobaven a causa de la falta de manteniment, seria la seva sentència de mort, però no sense generar durant bastant temps un notable debat públic: entitats conservacionistes i el delegat de Medi Ambient del govern estatal a Girona, Francesc Busquets Palahí, volien el desmantellament, mentre que altres personalitats, com el rector de la Universitat de Girona, Joan Batlle Grabulosa, apostaven per la conversió de l’espai en un museu de telecomunicacions de la Guerra Freda; Joan Solé Viñas, del Servei Meteorològic de la Generalitat, va proposar també reutilitzar una de les torres per a calcular la densitat de CO₂ de l’aire.

Malgrat les nombroses veus que es van aixecar en contra de la seva destrucció total, ja al maig de 2005 el Departament de Medi Ambient espanyol començava a estudiar una proposta del govern central per a desmantellar les antenes mitjançant explosions controlades, una demolició que tindria lloc finalment a les 15:55 hores el 22 de març de 2006, cinc minuts abans de l’hora prevista. Van fer falta fins a 18,7 kg d’explosius Goma 2 però poc més de cinc segons per a fer caure les 700 tn de material de les torres –algunes de les quals havien trigat més d’un any a ser aixecades–, així com unes mesures de seguretat excepcionals: un perímetre d’exclusió de 300 m per terra, 500 m per mar i 2 km per aire, a més del desplegament d’un centenar d’agents. El desmantellament, amb un cost d’1 milió per a eliminar les antenes i 2,7 milions per a eliminar o adequar els edificis, va concloure a mitjan mes d’agost de 2006 sense cap compromís entre les administracions sobre el futur de l’espai.

Demolició de les antenes, fragment del reportatge Adéu Liberty, 2007. Canal Paradís, Canal Història (TVE) i TV3-Televisió de Catalunya.

L’existència de Ràdio Liberty va salvar el lloc d’una urbanització segura, malgrat al principi es va parlar de la possibilitat que alguns dels edificis es destinessin a oficines d’informació del futur Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (creat el 2010 i del qual formen part els terrenys de l’emissora), la veritat és que les instal·lacions es troben actualment abandonades i en un cada dia més deplorable estat de conservació.

L’Ajuntament de Pals conserva un fragment de les torres i l’any 2017 va anunciar la seva intenció de plantar-lo en una rotonda de la Platja de Pals, un homenatge que avui dia encara no s’ha materialitzat.

Vista general, 2014. Radioliberty.org.
Mapa de l’avast de les ones, 2014. Radioliberty.org.
Sala de vigilància, 2014. Radioliberty.org.
Planta Dièsel, 2014. Radioliberty.org.

L’última notícia referent al futur de les instal·lacions havia sorgit poc abans: el 2015, la Fundació Mar, amb seu a Palafrugell, va anunciar que havia aconseguit la concessió per 50 anys de les antigues instal·lacions de Ràdio Liberty per fer un gran centre de conservació de la biosfera, batejat amb el nom de Aquam. Segons la pàgina web d’aquesta fundació, aquest centre tindria “la missió de connectar les societats del món amb els elements principals que crean la base física, química i orgànica de la vida a la biosfera i treballar activament pel seu coneixement i conservació”.

Però el 13 de juliol de 2020, el Parlament de Catalunya va aprovar la Resolució 850/XII, que insta el Govern a aturar la tramitació de la concessió d’ús dels terrenys de Ràdio Liberty, descartant el projecte Aquam, instant l’administració corresponent segons el conveni signat a retirar les instal·lacions de Ràdio Liberty, respectant els jaciments arqueològics que puguin haver-hi i les necessitats per executar projectes compatibles amb els valors mediambientals.

L’Associació Salvem la Platja de Pals, el Cercle Català d’Història (C.C.H.) i Radioliberty.org, creuen que, dins d’aquests terrenys, s’haurien de renaturalitzar els aiguamolls i sistemes dunars, hàbitats d’interès comunitari prioritari, conservar-los i vigilar-los. Rehabilitar l’edifici central d’oficines de l’emissora, per a la creació d’un Museu, Centre d’Investigació i Divulgació de Ràdio Liberty i la Guerra Freda, que estudi i divulgui la seva decisiva contribució a la història del segle XX; per un centre d’informació i interpretació del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter; així com per una Seu de la Unesco, en memòria d’un dels primers directors de l’emissora.

RECLAMA LA PROTECCIÓ URGENT DE RÀDIO LIBERTY

Necessitem el teu suport per protegir els hàbitats i evitar que es degradi el patrimoni arqueològic i industrial de la Platja de Pals.

T’ha agradat aquest article? Estigues al corrent de l’actualitat amb el nostre butlletí, subscriu-te aquí.


Gràcies a Francesc Mányik, a Vannesa Mányik i a Vladimir Borachock per la seva incansable tasca recopilant informació, així com a altres molts amics que volen romandre en l’anonimat. I gràcies a José Luis Roche i Clara Feliu per la seva encomiable tasca en aquesta recerca.


Article escrit per Daniel Ortega del Pozo: escriptor i investigador; Jorge Ríos: escriptor, investigador i director del programa radiofònic Informe Enigma a Ràdio Platja d’Aro; Pau Roig: redactor de la Revista del Baix Empordà. Publicat per primer cop a la Revista del Baix Empordà l’any 2020.


Notes

1. “Teló d’acer” és el nom amb el què els mitjans polítics i de difusió anticomunistes d’occident van designar, a partir dels anys de la Guerra Freda, les fronteres entre els països occidentals i els països socialistes de l’est d’Europa i de l’URSS. El terme, de fet, va ser encunyat per l’ex Primer Ministre britànic Winston Churchill en una conferència l’any 1946 per referir-se a la frontera, física però sobretot ideològica, que va dividir a Europa en dues passada de la Segona Guerra mundial.

2. Amb 351.800m² d’extensió i situada aproximadament a set quilòmetres de Ràdio Liberty, l’estació Loran de L’Estartit va ser una antiga base militar del Servei de Guardacostes dels Estats Units. Formava part d’una xarxa de set estacions al Mediterrani que funcionaven com a punts de transmissió del sistema de navegació Loran C per als vaixells de la marina dels Estats Units. Inaugurada en 1961 i amb una antena de 190 m d’altura, va deixar de funcionar en 1995 quan la localització per satèl·lit va passar a ser hegemònica als sistemes de navegació. Hi havia destinats vint militars i quatre civils en torns de dos anys. Malgrat que es troben dins del Parc Natural del Montgrí, els terrenys es troben actualment en un estat d’abandó similar als de Ràdio Liberty; propietat del Ministeri de Defensa, s’han subhastat fins a quatre ocasions sense èxit.

3. La primera transmissió de Ràdio Liberty, el 23 de març de 1959 a les 03:05 h, es va realitzar amb un transmissor Telefunken de 100 kW de potència, protegit per una lona perquè l’edifici encara no estava acabat. L’antena que es va utilitzar era una ròmbica provisional i el subministrament d’energia provenia d’un generador dièsel.

4. Si qualsevol dels sistemes d’arribada dels continguts fallaven o quan les comunicacions per telèfon o satèl·lit es tallaven, Ràdio Liberty disposava també d’un petit centre de recepció de ràdio a Sant Climent de Peralta, a uns 20 km de la Platja de Pals. Aquest centre captava la senyal de ràdio emèsa expressament a aquest efecte, que després es retransmetia cap a l’estació principal.

5. “Els EUA tanquen l’imponent emissor de Ràdio Liberty a Girona”, 26 de mayo de 2001. El Pais.


Fotografia de portada: Vista de les antenes, 2005. Saint-Aniol sota la llicència CC BY-SA 3.0.

Reportatge Adéu Liberty, 2007. Canal Paradís, Canal Història (TVE) i TV3-Televisió de Catalunya.

Per saber més informació i veure imatges podeu visitar El Museu Virtual de Ràdio Liberty a Radioliberty.org.

Comparteix l’article

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
EN