En el marc de Guerra Freda una cultura aliena a la nostra, desencadenat de la construcció de diverses infraestructures i urbanitzacions, es va apropiar de territoris fins a fusionar-se amb el fet local, prenent el millor de les dues maneres d’habitar els espais.

L’abraçada que es van fer Franco i Eisenhower el 21 de desembre de 1959 va tenir un preu. El marc històric és la Guerra Freda, una Europa dividida en dos blocs, essent el seu símbol més explícit un Berlin Oest envoltat per un mur de formigó vigilat les vint-i-quatre hores, minat per la banda RFA. Els Estats Units d’Amèrica aguanten econòmicament països europeus empobrits per la Guerra Mundial, als que concedeix crèdits a interès baixíssim, suportant els règims polítics imperants quan aquests els convenen, establin-t’hi relacions comercials independentment del seu estatus democràtic.

Dins aquest marc, Espanya està agonitzant de fa dècades. La Guerra Civil l’ha deixat econòmicament destrossada, dividida en dos bàndols que perduren encara avui en dia, sotmesa a una dictadura terrible que l’ha aïllat de la resta del continent, sense relacions comercials clares, sense economia productiva, sense un sistema educatiu eficaç, sense gaire res a exportar. Aquesta és l’Espanya que, en virtut del pla del general George Marshall, aleshores Secretari d’Estat dels Estats Units d’Amèrica i, (no ho oblidem) Premi Nobel de la Pau a 1953, es convertirà, a canvi d’importants ajudes econòmiques, l’ingrés a l’ONU i el subseqüent trencament del seu aïllament internacional, en el segon país més militaritzat del bloc occidental europeu després d’Alemanya.

Els Estats Units, conscients d’on treballen, importaran, literalment, trossos del seu país per a establir-los a Espanya: La base aèria de Torrejón de Ardoz (escenari de l’abraçada entre Eisenhower i Franco) serà, per dècades, la més important d’Europa. Rota es convertirà en la base de la Sexta Flota. Tots aquests enclavaments, més uns quants més repartits per la geografia del país, seran sòl americà, al que s’hi haurà d’accedir mostrant el passaport.

Catalunya no serà aliena a aquesta realitat. L’Empordà es considerarà un emplaçament estratègic clau per les telecomunicacions: a la platja de Pals s’establirà Ràdio Liberty, amb un edifici dissenyat per l’arquitecte Agustí Borrell Sensat acabat l’any 1959, al massís del Montgrí a prop de L’Estartit, la Base LORAN, de control de la radionavegació per a tota la mar Mediterrània en funcionament a partir de l’any 1961, i la base de vigilància del trànsit aeri militar i civil al cim del Pení a prop de Roses des de l’any 1953 que encara segueix en actiu. A prop, a Sant Climent Sescebes, s’ha de controlar una de les bases d’instrucció més importants que té l’Exèrcit Espanyol, emplaçada, a més, a pocs kilòmetres d’una frontera complicada: de Portbou a la Jonquera no hi ha cap pas fronterer entremig. Tot això requerirà d’una intel·ligència i una logística que hauran de controlar oficials superiors. Aquests s’allotjaran a la capital de la comarca, Figueres, a un terreny considerat, també, sòl americà, un barri completament al marge de la resta de la ciutat: actualment, les barreres de la Duana es conserven, perfectament visibles, enllaçades entre elles pel que es coneix com el carrer John Fitgerald Kennedy. El barri s’entrega pels volts de 1959.

Una part d’aquests habitatges s’atribueix a Richard Neutra.

Richard Neutra formarà part de la plantilla d’arquitectes que treballen regularment per a l’Exèrcit Americà. L’Exèrcit Americà es pot considerar pràcticament un mecenes de l’arquitectura, entre els arquitectes militars que construeixen per encàrrec directe, sotmesos a la jerarquia militar, i els estudis subcontractats que els executen els encàrrecs delicats. Entre aquests últims es contaran Marcel Breuer, SOM, Louis i Albert Kahn (sense parentesc conegut entre ells) o Richard Buckminster Fuller.

L’autoria de Neutra d’aquestes cases (i d’altres encàrrecs a Espanya) és discutida: a ell s’atribueixen els habitatges dels oficials de Torrejón de Ardoz, i, recentment, s’ha desmentit la seva autoria d’una colònia que encara existeix a Saragossa. El Docomomo (web de prestigi considerada tota una referència en el tema) manté la tesi de l’autoria de les cases de Figueres. I, el més important, està documentada una visita del Mestre a les cases, previ pas per Barcelona. Si Neutra fos, realment, l’autor de les cases, les circumstàncies de l’encàrrec serien, si més no, curioses: l’arquitecte les hauria dibuixat, i un tercer, amb plens poders, n’hauria dirigit l’obra pel seu compte. Neutra no tindria cap pas intermedi: del taulell dibuix a l’obra acabada.

No m’interessa especialment saber si les cases són, o no, de Richard Neutra, més enllà d’una consideració addicional: si no són seves vull saber-ne l’autor real perquè serà, amb tota seguretat, algú que valdrà la pena investigar; la qualitat dels edificis és tal que es posa per sobre del nom de qui els va concebre.

La urbanització (el barri) s’emplaça a l’extrem nord de la ciutat, paral·lel a la carretera de la Jonquera. Molt a prop del Motel Empordà, edifici, també, de qualitat excepcional (del que n’ignoro l’arquitecte), dotat, per cert, d’un restaurant de qualitat equivalent a la seva arquitectura. Molt a prop, a uns cinc minuts caminant, del Museu Dalí, perfectament visible des d’una de les portes (llegeixi’s duanes) de la urbanització. Molt a prop, per cert, del Centre de l’Univers, ubicat, amb tota lògica, per Dalí al cafè Royal de la Rambla. Com sabrà qualsevol que s’hi hagi pres un vas de pastís.

Neutra (seguiré amb la hipòtesi de treball que les cases són seves) concep cinc edificis més o menys iguals, estàndards, fins arribar a l’extrem gairebé paròdic d’estar preparats per endollar-se al carrer per davant i per darrera indistintament. Cada un dels cinc edificis conté quatre habitatges, dos a baix, dos a dalt, i consta de dos edificis més petits, de dos habitatges cada un apilats en alçada, iguals l’un a l’altre. Els dos edificis petits estan simetritzats (amb tan sols una petita asimetria si el model varia en una habitació més o menys), i s’orienten tots ells, independentment de la seva posició al carrer, a sud. La tipologia dels habitatges és binuclear i compacta, és a dir, no hi ha cap pati de separació entre la zona (el nucli) de dia i el de nit. Quatre dels edificis deixen el carrer (president Kennedy) al davant, i un al darrere. El sistema d’accessos es confia a les plataformes que els connecten. Als extrems apareixen dos garatges a la manera de Wright, dos cotxeports (carport en anglès) oberts, un porxo suportat per unes columnes metàl·liques de secció rodona, tan esvelts com és possible calcular-los. No hi ha una sola tanca en tota la urbanització: l’espai lliure, tot ell entapissat de verd i amb arbres crescuts, es negocia entre els veïns a ritme del seu humor, sense més.

Els cinc edificis presenten algunes petites diferències entre ells. La principal és la manera que tenen de tocar el terra. En cada cas és diferent, i ha arribat, en un edifici, a necessitar girar noranta graus el cotxeport. La parcel·la és a la falda del pujol del Castell de Figueres, i el carrer s’hi endolla des de la cota més baixa. De manera que el primer edifici que hi ha pujant presenta un sòcol (aplacat de pedra) de gairebé una planta, amb dependències allotjades a aquest sòcol, i els edificis situats a cota més alta tenen unes plantes baixes a les que s’hi accedeix a nivell. La posició de la xemeneia, més algun aplacat, també de pedra, que les folra quan queden enfrontades a la façana principal, la mida d’algunes fusteries, alguna escala addicional a les parts comuns dels edificis són algunes altres variacions que ritmen i singularitzen els edificis i, de ben segur, són degudes al director d’obra local, fos qui fos, més que al geni de l’arquitecte californià. El conjunt es complementa amb un sisè edifici a cota de la carretera, un petit equipament de qualitat remarcable, potser lligat a la duana.

Els edificis es construeixen amb obra de fàbrica i es rematen amb una coberta a dues aigües de baixa pendent rematada amb tela asfàltica autoprotegida. Les lloses són de formigó, i els paviments, almenys els exteriors, ceràmics. Les fusteries originals, de fusta, presenten un disseny típic americà no massa usual a la Catalunya d’aleshores, a bandes horitzontals de terra a sostre, practicables. L’estructura és mixta, de formigó i metàl·lica, cosa que fa suposar l’ús de contractistes locals per a l’execució de l’obra.

El tret més remarcable de tota la intervenció és la seva escala. Cinc edificis al bell mig d’un mar de gespa, un carrer amb el trànsit restringit. Res més. L’escala no és una cosa a decidir per un arquitecte, a priori, i, per tant, pensar aquests habitatges d’aquesta manera fa avançar un pas més el projecte de Neutra, acostumat a concebre exactament de la mateixa manera urbanitzacions molt més grans. En aquest cas la mida de la intervenció és controlable. Gairebé un oasi. I la seva ubicació, alhora amagada i relacionada amb el centre de la ciutat, converteix aquesta manera de concebre-la en un projecte que podria ser extrapolable a altres llocs i a altres situacions: un interior enorme de mançana a colonitzar amb baixa densitat, vegetació i intimitat molt a prop d’una ciutat europea i mediterrània. El barri, per la seva escala i col·locació presenta, aleshores, el millor d’Amèrica combinat amb el millor d’Europa: densitat, teixit relacional, petit comerç, tot a l’abast a peu, combinat amb el luxe d’una vida suburbana en una petita comunitat controlable en un terreny que permet la interacció dels veïns sense que perdin massa privacitat pel camí. Just com molts interiors de mançana centreeuropeus, passatges públics parisencs o londinencs o holandesos(tan semblants i tan diferents) o, fins i tot, els jardins d’alguns palaus urbans italians.

Més enllà del que Neutra (si va ser Neutra) va proposar al lloc, més enllà de la manera en com es va construir el conjunt apareix un model de fer ciutat basat no tan en un model i una tipologia com en una mida concreta d’aquest model: una manera de seriar-lo que caldria estudiar bé on té els seus límits de mida. Entendre, més enllà del seu pintoresquisme, fins i tot més enllà (per molt que sigui consubstancial a la proposta) de la qualitat dels propis edificis, el barri d’aquesta manera és el que pot valorar més aquesta experiència, el que pot universalitzar el que és un cas singular, circumstancial, d’apropiació d’un territori per part d’una cultura aliena a ell fins a poder fusionar-la amb el fet local, prenent el millor de les dues maneres de viure.

–

Com a informació complementària ara mateix hi ha en curs l’exposició Suburbia al CCCB de Barcelona fins al 8 de setembre de 2024, una interessant posada en escena sobre la construcció del somni americà. L’exposició recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema i analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic.

Avui en dia les «Cases Americanes» estan habitades i en bon estat de conservació, malgrat que no totes les noves intervencions han respectat les solucions originals. Al marge de les fotografies molt més recents que les d’aquest article les quals pots trobar a l’enllaç de Docomomo que et referenciàvem més amunt, hem preferit no documentar fotogràficament el conjunt, respectant així la intimitat de les persones que hi viuen.

Article escrit per Jaume Prat. Publicat originalment a jaumeprat.com el 5/10/2012. Dedicat a Jordi Badia, que va fer descobrir-li les cases. Fotos: Jaume Prat, excepte indicades.

Data de recreació de l’article: 29/8/2024.

SEGUIM BEN ATENTS

Necessitem el teu suport per continuar alertant sobre les diverses amenaces que afecten a el patrimoni arquitectònic de la Platja de Pals.

T’ha agradat aquest article? Estigues al corrent de l’actualitat amb el nostre butlletí, subscriu-te aquí.