La cara oculta de Ràdio Liberty

Un tremolor recorre l’esquena. Se sent una càlida sensació romàntica o s’estarrufen els pèls dels braços. Sigui com sigui la forma en què aquest estímul es presenti, l’emoció que sentim en l’escoltar la ràdio tan sols és comparable a la de llegir un llibre. En línies generals, els oients sintonitzen aquestes emissores i estacions de ràdio per conèixer les principals notícies del món i del país, però també esperen una informació amena, diferent i entretinguda. Per aquest motiu, tots els seus sentits estan posats en la veu del locutor mentre la seva imaginació i la seva narrativa els traslladen a un món construït per la seva ment.

I és que les ràdios han estat potser els dispositius més importants durant més d’un segle. Des dels seus orígens, a principis de segle XIX, fins als nous desenvolupaments de les últimes dècades, aquests aparells han proporcionat comunicació, entreteniments i en moltes ocasions, un canvi dràstic en la vida de moltes cultures i la societat. Totes amb una única missió, proporcionar a l’oient, dins d’un marc teòric per a la seva caracterització, informació i una manera singular d’evadir-se del dia a dia. No obstant això, hi va haver excepcions.

És cert que dins de tota la gran varietat de continguts que poden oferir-nos els espais radiofònics, aquells que generen menys audiència en la programació, són els noticiaris. Encara que és evident que aquests informatius ofereixen els esdeveniments i les claus de l’actualitat de la jornada, la pregunta fonamental és la següent: per què aquests programes no són atractius per als oients? Per què no arriben a tanta audiència com altres programes? No obstant això, des del 23 de març de 1959 fins a la seva clausura el 25 de maig de 2001, hi va haver una emissora que va trencar tots els esquemes establerts i coneguts fins al moment en aquest aspecte.

A través dels seus sis transmissors d’ona curta de 250 kW cadascun, Ràdio Liberty de Pals (Girona, Catalunya, Espanya), la major i més potent emissora anticomunista del món, finançada per la CIA i el Congrés dels Estats Units, va generar en aquesta franja informativa l’esgarrifosa xifra de 70 milions d’oients potencials. Però, què va ser i en què consistia la programació de Ràdio Liberty?

WEREWOLF: LES ARRELS DE RÀDIO LIBERTY

Alemanya. Primavera de 1945. El Tercer Reich d’Adolf Hitler s’enfonsa. A l’oest de les seves fronteres, els exèrcits aliats de, entre altres països, els Estats Units i la Gran Bretanya, pressionen cap a l’interior i ja ocupen bona part del territori germànic. A l’oest, l’Exèrcit Roig de la Unió Soviètica, que toca a les portes de Berlín, ha arrasat tot al seu pas des que es va posar en marxa l’Operació Bagration al juny de 1944; la piconadora russa no mostra pietat, Stalin així ho ha ordenat.

Durant la conferència de Yalta, celebrada al febrer de 1945, les potències aliades ja donaven per guanyada la guerra, i per tant van ultimar la repartició del territori conquerit un cop el conflicte bèl·lic més devastador de segle XX arribés a la seva fi.

Els líders alemanys, entre ells Heinrich Himmler, coneixien molt bé la història del seu poble, especialment l’esperit de llibertat que niava en el cor de cada alemany, i no van dubtar a adaptar-la a les seves necessitats.

No era la primera vegada que la pàtria era envaïda per potències estrangeres; per citar alguns exemples es poden evocar les guerres napoleòniques o les campanyes romanes. En aquests supòsits, i en molts altres, s’apel·la a antics herois i models germànics que desafien l’exèrcit invasor. Potser el màxim exponent ensalçat per la literatura alemanya va ser Arminio (o Hermann), el qual al costat dels seus homes va plantar cara a les legions romanes de Publi Quintili Var i va aconseguir exterminar-les a la batalla del bosc de Teutoburg.

A partir d’aquesta cèlebre icona germànica, a més d’altres que van sorgir amb posterioritat, nombrosos autors van crear un pòsit o base cultural des de la qual van emergir societats secretes o organitzacions de caràcter nacionalista que van donar origen a la creació d’una mena de milícies populars (Landwehr o Freikorps), de vegades fins hi tot autoritzades per l’estat, per lluitar contra les tropes que, després del conflicte bèl·lic, s’assentaven en sòl alemany per dominar al poble i exercir l’opressió i la repressió contra la qual s’encoratjava a revoltar-se.

En ple ocàs del Tercer Reich, al setembre de 1944, Himmler va anunciar la creació de la Volkssturm (milícia popular) i va aprofitar l’ocasió per afirmar que es treia el barret davant «els fanàtics lluitadors de la llibertat» de 1813, en una clara al·legoria als ancestres que, en sòl patri, havien lluitat amb els mitjans al seu abast contra la potència invasora.

Un cop més, el règim d’Adolf Hitler recorre a exemples històrics i a la literatura Völkisch (traduït de l’alemany: popular o relatiu a poble, la seva cultura) per esperonar la seva gent i remoure la seva consciència perquè aixequin les armes contra els que pretenen coartar els seus drets i llibertats. Per a això acudeixen al text Wehrwolf, obra de l’autor Hermann Löns, on es dibuixa un arquetip de partisà o guerriller rural, al que es caracteritza com un home honest que, forçat per la guerra, es veu obligat a abandonar la seva granja (o l’ocupació que exerceixi) per formar grupuscles clandestins des de reductes llunyans. Aquests no dubtaran a fustigar l’enemic (portador de valors i trets ètnics diferents als propis), el qual pretén destruir els valors i qualitats del poble alemany.

Al seu llibre, Löns converteix aquesta mena de guerrillers en una mena de «homes-llop», estretament vinculats a la terra i al bosc. Les seves accions, en alguns casos molt violentes, fanàtiques i sagnants, segons Löns, eren ben justificables, ja que els Wehrwolf (traduït de l’alemany: llops de la defensa o llops defensors) pretenien restaurar una situació on prevalgués la veritable justícia popular, l’imperi de la llei i l’ordre que s’havien desplomat a causa de la presència d’un invasor estranger.

Cal esmentar que aquesta obra, reeditada el 1940 en una època moderna i en una Alemanya també moderna, va ser ben rebuda pel públic (es van vendre més de mig milió d’exemplars aquell any). Avui es consideraria un bestseller. De fet, fou una de les obres més llegides durant les primeres dècades de segle passat.

Amb la reedició del Wehrwholf de Löns, Himmler i el Partit Nacionalsocialista tenien l’excusa perfecta per donar carta lliure als seus guerrillers clandestins. Aquest text va ser «reescrit» perquè l’estudiessin i l’interioritzessin els membres de la nova organització del Reichsführer alemany, i fins i tot es van arribar a publicar fragments de l’obra al diari per excel·lència de règim, el Völkischer Beobachter. El context també els resultava propici, ja que els aliats per l’oest i l’URSS per l’est, presentaven una infinitat de possibilitats per desenvolupar les sinistres activitats d’aquests nous «homes-llop» dels anys 40. Fins i tot van arribar a comptar amb una emissora de ràdio clandestina, Ràdio Werewolf, que plagava les seves emissions de continguts que oscil·laven des del més pur adoctrinament fins a la radiodifusió d’ordres amb objectius concrets contra els que calia actuar de forma brutal i contundent.

«L’odi és la nostra pregària i la venjança el nostre crit de guerra. Maledicció a l’estranger que tortura i oprimeix el nostre poble, però tres vegades maledicció als traïdors del nostre propi poble que l’ajuden.»

Els nous Werewolf (denominació de l’època) van rebre un missatge de boca dels locutors de l’esmentada emissora: «Cada individu és el seu propi jutge i l’únic responsable dels seus propis actes». És a dir que, arribat el cas, cada persona estava sola a l’hora de triar la manera d’assetjar les forces enemigues que s’apropaven; si ja havien depassat la ubicació del guerriller, també disposava de carta blanca per dur a terme qualsevol argúcia darrere de les línies enemigues. A més del citat, Ràdio Werewolf encoratjava als seus oients a lluitar contra l’enemic invasor, però també contra els «traïdors interns», fins hi tot més enllà de la desfeta del règim d’Adolf Hitler.

Una creença va començar a córrer de boca en boca: «Amb la lluita continuada aconseguirem que per a les tropes d’ocupació enemigues la vida sigui un infern». Tampoc es pot deixar al marge un fragment de l’emissió inaugural de Ràdio Werewolf per tal que el lector es pugui fer una idea aproximada del llenguatge emprat pels seus locutors: «L’odi és la nostra pregària i la venjança el nostre crit de guerra. Maledicció a l’estranger que tortura i oprimeix el nostre poble, però tres vegades maledicció als traïdors del nostre propi poble que l’ajuden», mostra patent que «l’element podrit» de la societat alemanya («tebis» i “desertors”) havia de ser castigat amb més força que l’estranger que posava un peu a l’estimada pàtria.

La creació de l’agrupació Werewolf no va ser una cosa espontània, deixada a la lliure voluntat d’aquells subjectes més fanàtics o d’aquelles persones que no volien patir l’opressió o la humiliació de la derrota a mans d’un enemic «racialment inferior» (com en el cas dels soviètics).

Tota aquesta organització es va idear des dels més alts estaments del règim alemany, on cal ressaltar personatges clau com el propi Heinrich Himmler, Gottlob Berger (cap de les Waffen SS), el tinent general Von Voss (antic cap de les guerrilles en el període de la República de Weimar), Hans Adolf Prützmann (director d’operacions Werewolf i veritable cap visible del Werewolf), Arthur Axmann (responsable de les Joventuts Hitlerianes, d’on s’esperava obtenir la majoria dels reclutes), Joseph Goebbels (Ministre de propaganda), Martin Bormann (secretari personal de Hitler), Robert Llei (cap d’Organització del Reich del Partit Nacionalsocialista i cap del Front Alemany del Treball), Ernst Kaltenbrunner (cap de l’Oficina Central de Seguretat del Reich) i Herman Goering (cap suprem de la Luftwaffe), entre d’altres.

Però aquests noms només són la cúspide d’una piràmide que s’estén fins arribar als més de cinc milers d’integrants del Werewolf que van arribar a integrar el moviment de resistència (majoritàriament de les SS i les Joventuts Hitlerianes), des de caps regionals de l’NSDAP fins a alcaldes de pobles i de ciutats ocupades (o a punt de ser-ho) i d’altres escalafons intermedis, sense oblidar alguns quants civils de perfil fanàtic que també es van sumar al Werewolf.

Convé no oblidar que, durant la fase de preparació de tot l’entramat del Werewolf, es va comptar amb un nodrit elenc d’historiadors, sociòlegs, psicòlegs, experts en contra intel·ligència i experts en la lluita contra els moviments anti alemanys clandestins, amb la intenció de conformar una organització el més sòlida possible.

Molts dels membres que van formar part del Werewolf van haver d’assistir a un curs especialitzat en les sinistres arts del sabotatge i l’assassinat. Fins i tot es va arribar a implicar a personatges com Erich von dem Bach-Zelewski, expert en la lluita anti partisana, per tal que, en companyia d’altres especialistes, s’elaborés un o diversos manuals formatius. El que finalment va veure la llum va ser el Werewolf: Consells per a les unitats especials. Els assistents a aquests cursos van acudir a centres especialitzats com, entre d’altres, els de Kloster Tiefentahl, Neusterlitz, Unter den Eichen, Wallrabenstein, Passau, Bresden o Koleschowitz (aquest últim situat a Txecoslovàquia).

Al llarg de les jornades formatives, els alumnes eren instruïts en l’ús d’armes convencionals, explosius, tècniques de sabotatge i infiltració, lluita cos a cos, maneig i manteniment d’equips de ràdio, utilització de verins, així com en qualsevol altra formació útil per a dur a terme amb la màxima eficiència els encàrrecs assignats. També se’ls gravava a foc alguns lemes com: «Les ordres s’han d’acatar a qualsevol preu» i «En cas de desobediència, l’infractor serà assassinat pels seus propis companys». Un cop completada la formació, els nous membres del Werewolf triaven el lloc d’Alemanya on preferien «treballar» i, dies després, se’ls enviava fins allà per sumar-se a grups que ja operaven en la destinació seleccionada per l’alumne.

Arribats a aquest punt, es pot definir el moviment Werewolf com una agrupació d’individus organitzada que, amb més o menys grau d’adoctrinament a l’esquena, pretenia provocar el desordre, la confusió i causar el major dany possible a les tropes d’ocupació (durant i després de la guerra), així com l’ajusticiament d’aquells individus que col·laboressin amb l’enemic o manifestessin la seva oposició oberta al règim d’Adolf Hitler.

Al llarg de la seva actuació, el Werewolf va actuar contra objectius com dipòsits de material, aliments, combustible enemic, vehicles, i fins i tot es va flirtejar amb la possibilitat d’enfonsar vaixells, però també va actuar contra individus concrets, com va ser el cas de l’alcalde d’Aquisgrà, assassinat a sang freda per «un o diversos desconeguts». De vegades ho feien de forma planificada, amb antelació suficient, però en altres ocasions ho feien, segons va establir Ràdio Werewolf, «sempre que sorgís una oportunitat, propiciada per qualsevol mètode possible». Per dur a terme les seves accions, els membres del Werewolf van comptar amb diversos llocs d’avituallament ocults en diferents localitzacions d’Alemanya, en llocs apartats, boscos, etc., on s’emmagatzemaven explosius (com el cèlebre Nipolit), materials per construir trampes incendiàries o explosives, armes, detonadors, mines, munició i aliments.

El final oficial del Werewolf es va produir per dues raons de pes. La primera, la limitada resposta dels potencials voluntaris per engrossir les files del Werewolf i, la segona, potser la més important, la manca d’estima del gran almirall Karl Dönitz (successor de Hitler com a líder d’Alemanya), que el va impulsar a radiar una nota durant les primeres hores de el 6 de Maig de 1945: «En virtut de la treva proclamada (Alemanya estava a punt de rendir-se als aliats), demano a tots els homes i dones alemanys que s’abstinguin de dur a terme qualsevol activitat guerrillera clandestina (il·legal), ja sigui en el Werewolf o en qualsevol altra organització, en els territoris occidentals ocupats per l’enemic (no es va fer al·lusió als ocupats per la URSS), ja que aquestes activitats només poden anar en detriment del nostre poble».

Aquesta segona raó és la que ens impulsa a creure, amb motius de força, que Dönitz volia que les negociacions de pau amb els països vencedors de la Segona Guerra Mundial arribessin a bon port, i el moviment Werewolf podia posar-les en perill. Albert Speer, el que fou arquitecte predilecte de Hitler i ministre d’Armament, va apel·lar durant aquelles confuses jornades de començaments de maig a generar un clima de pau i ordre, ja que tampoc era partidari d’aquest tipus d’accions clandestines ara que la guerra estava a punt de concloure.

Així que, molts integrants del Werewolf poc compromesos amb la causa o dubitatius, després d’escoltar les paraules de Dönitz, van desertar de les seves files tot i el risc que planava sobre ells: una mort més que segura per part dels més fanàtics o de les forces convencionals de l’URSS, els Estats Units o la Gran Bretanya, davant dels quals, en un intent desesperat per sobreviure, es van lliurar, confessant la seva pertinença al Werewolf.

Himmler, fidel al credo Nacional Socialista fins a la data en què es va suïcidar (23 de maig de 1945), va deixar palès que qualsevol membre del Werewolf que es mostrés «tou» en les seves accions o flirtegés amb la capitulació, havia de ser automàticament «apartat». En el cas d’aquells integrants als quals se’ls hagués confiat el comandament de diversos individus, que mostressin els mateixos «símptomes», se’ls rellevaria del comandament i serien substituïts per altres homes disposats a mantenir la lluita. Per tant, la porta va quedar oberta per tal que els subjectes més fidels a l’agonitzant règim de Hitler poguessin continuar la seva particular lluita contra l’enemic.

Des de l’any 1944 fins al 1947, segons el recollit en la documentació oficial i en obres de diversos autors, és quan es pot fixar el període d’actuació del Werewolf «oficial», és a dir, les accions desenvolupades per membres o grups que actuaven sota el paraigua de l’organització. Més enllà de 1947, fins a finals de la dècada, es van comptabilitzar nombrosos casos on individus en solitari van perpetrar els seus «treballs» amb clara influència de les tècniques i procediments made in Werewolf.

Cal tenir en compte que el moviment Werewolf va ser una font d’inspiració per a individus que, bé en solitari o bé en grup, van atemptar amb posterioritat contra objectius considerats enemics. A dia d’avui es calcula que, des de 1944 el Werewolf va causar la mort de milers de persones, va provocar danys materials que avui dia es podrien comptabilitzar en milions d’euros/dòlars i va sembrar el terror allà on s’estenia l’ombra de l’organització; en determinades parts d’Alemanya, els membres d’alguns grupuscles s’autodenominaven amb noms que, com l’exemple al·ludit, són capaços d’eriçar-nos el pèl: Unternehmen Sterben (Operació Mort).

En l’actualitat hi ha casos documentats d’accions de clara inspiració Werewolf que han tingut lloc al llarg de les diferents dècades que han transcorregut des de la conclusió de la Segona Guerra Mundial fins ben entrat el segle XXI, no només a Alemanya sinó també en altres punts del planeta. Detencions en els anys 50 i 60 de segle XX d’antics membres del Werewolf que gargotejaven consignes en llocs públics amb el propòsit d’encoratjar els altres a la lluita, mitjançant el subterfugi, contra l’enemic.

Subjectes radicals farts de l’opressió exercida per la RDA a la pàtria al llarg dels anys 70, 80 i 90, van desenvolupar accions subversives que es van traduir en actes violents i assassinats. I fins i tot amb la proliferació d’Internet, a finals dels 90 i començaments de 2000, es van arribar a emplaçar en alguns llocs web llistes negres d’objectius que s’havien d’atacar, per tal de ressuscitar el vell moviment Werewolf.

Aquest moviment, el Werewolf d’origen alemany, també va tenir els seus homòlegs en altres nacions amb certes similituds al llarg de la història. Però si alguna cosa ha quedat en evidència fins a l’època actual, és que sí que es pot considerar com un dels gèrmens impulsors o inspiradors, juntament amb altres moviments similars, d’organitzacions com la Xarxa Stay Behind—els efectes de la qual van ser patents al llarg d’una altra guerra, l’anomenada Guerra Freda—, que va comptar entre les seves files amb antics membres de l’NSDAP i del Werewolf experts en la lluita anticomunista.

L’EXÈRCIT SECRET DE L’OTAN

Tot just acabada la Segona Guerra Mundial, immediatament comença un altre conflicte bèl·lic no armat i que perduraria fins a l’any 1991. Aquesta lluita seria coneguda com la «Guerra Freda», un enfrontament polític, militar, social, econòmic i informatiu que va enfrontar el bloc d’Occident (occidental-capitalista) liderat per Estats Units, i el bloc de l’Est (oriental-comunista) liderat per la Unió Soviètica. No obstant això, molt abans que comencés aquesta pàgina de la història militar, el primer ministre de regne unit Winston Churchill ja va donar la veu d’alarma en diverses ocasions manifestant obertament que els exèrcits de l’Est liderats pel dictador soviètic Iósif Vissariónovich Dzhugashvili, més conegut com Stalin, pretenien tard o d’hora envair Europa. Pel que sembla, no només tenia raó, sinó que les seves paraules no van quedar en no res.

El 4 d’abril de 1949, a Washington, es crea una aliança militar-intergovernamental amb seu a Brussel·les que tenia com a objectiu defensar a qualsevol dels estats membres d’un atac provinent d’una potència externa. Aquesta coalició és coneguda com l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (en anglès: North Atlantic Treaty Organization, NAT; en francès: Organisation du Traité de l’Atlantique Nord, OTAN), també anomenada l’Aliança Atlàntica.

XARXA STAY BEHIND

En aquest moment, es posa en marxa tota una maquinària militar, propagandística, d’espionatge i terrorisme sense precedents. D’una banda, l’OTAN busca combatre i enderrocar el bloc comunista durant la guerra freda, i reparteix per mig món estacions de ràdio que suposadament tenien com a objectiu inundar els països que es trobaven més enllà del teló d’acer amb propaganda anticomunista. Les invisibles guerres de les ones es caracteritzen especialment per la seva increïble naturalesa ofensiva: si intentes silenciar la meva emissió em mouré a una altra freqüència mentre tracto d’interceptar les teves retransmissions propagandístiques. D’altra banda, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, desplega el que a posteriori seria conegut com l’exèrcit secret de l’OTAN, la Xarxa Stay Behind o l’Operació Gladio, l’existència de les quals va ser reconeguda pel primer ministre italià Giulio Andreotti el 24 d’octubre de 1990, i que eren finançades per la CIA i l’M16.

Aquest operatiu va ser posat en marxa per part d’organitzacions secretes de diversos països de l’Aliança Atlàntica, preparades per actuar en cas que un enemic decidís atacar el seu territori. En aquest cas, els moviments de partisans i de la resistència, els membres de les quals en la seva gran majoria havien pertangut al Partit Nazi o a les temudes SS, que no van ser jutjats, però si reclutats i reassignats a noves tasques després de l’Operació Paperclip (20 de juliol de 1945), van ser repartits per tot el bloc de l’Est a l’espera de noves ordres.

Tenien la tasca d’actuar com a espies darrere de les línies enemigues i fins i tot, anar molt més enllà. Les operacions podien cobrir petites zones o tenir capacitat per poder reaccionar davant de la conquesta de tot un país, i estaven dirigides des de l’OTAN per Reinhard Gehlen, general de la Wehrmacht d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial, on ocupava el lloc de cap de contra-intel·ligència al Front Oriental.

NORMANDIA

Aquests soldats clandestins, preparats per actuar, eren activats mitjançant missatges de ràdio encriptats. Els Estats Units tornaven a seguir la mateixa tàctica que havien utilitzat durant el Desembarcament de Normandia. A través dels seus serveis especials, la BBC radiava al continent missatges regulars per alertar a la resistència francesa del dia exacte del desembarcament. Un d’aquells versos, l’autoria del qual s’atorga al cèlebre poeta Paul Verlaine, va ser emès l’1 de juny:

«Les Sanglots llargs des Violons de l’automne …»

Els francesos, membres de la resistència que van reconèixer a l’acte la Chanson d’automne (Cançó de tardor), van contenir l’alè. L’alliberament de França no pot tardar! La segona part d’aquest esperat missatge va haver d’esperar fins passades les 21:00 hores del 5 de juny de 1944. La invasió està a punt de començar!

«… Versen (Blessent en l’original) mon cœur d’une langueur Monotone».

Qui ho havia de dir! Un simple fragment d’un poema simbolitzava l’inici de la invasió! Després d’escoltar el missatge en clau, centenars de membres de la resistència francesa, a l’àrea de Normandia, treuen la pols a les seves armes i abandonen els seus amagatalls per començar una àmplia operació de sabotatge. Qualsevol instal·lació rellevant o xarxa de comunicació alemanya ha de ser fustigada o posada fora de servei el més aviat possible per facilitar la tasca a les tropes angloamericanes que, en qüestió d’hores, arribaran a França.

En aquest cas els missatges de ràdio, camuflats en simples programes d’economia, esport, política, música o oci, només podien arribar d’una emissora que no pogués ser interceptada. Situada en un lloc estratègic, lluny de les línies enemigues, sota protecció d’un govern altament anticomunista, i que tenia en el seu territori sota el seu comandament a la més gran de les xarxes Gladios. Un lloc que albergava suficient potència i que gràcies a la pantalla que oferia el mar permetia que els rebots de la senyal d’ona curta a l’aigua traspassessin el teló d’acer i aconseguissin arribar millor als territoris soviètics. Tan sols hi havia una estació que complís amb aquestes característiques. L’emissora anticomunista més important del món: Ràdio Liberty de Pals.

ESPANYA: CENTRE D’OPERACIONS

Supervisada pel National Committee for a Free Europe (Comitè Nacional per a l’Europa Lliure) fundat el 1949 a la ciutat de Nova York, i subvencionada pel Congrés dels Estats Units, la CIA i fons privats (en diverses ocasions l’emissora va negar la seva connexió amb la CIA, una acusació que es faria en més ocasions, i assegurava que la seva tasca era merament «informativa i cultural»), Ràdio Liberty en un primer moment havia de ser emplaçada a les illes Açores. No obstant això, el govern de Portugal demanava una gran quantitat de diners pels terrenys i finalment les negociacions no van arribar a bon port. És en aquest moment quan el primer ministre britànic, Winston Churchill torna a intercedir en aquesta operació.

En aquest cas, insta al president dels Estats Units i exgeneral de la II Guerra Mundial, Dwight Eisenhower, a què negociï amb el govern del cap nacional catòlic espanyol per tal que aquest accedeixi a cedir-li no només protecció sinó, a més, un lloc idíl·lic i allunyat de qualsevol perill per a poder construir la mega estructura que seria el cor de l’Operació Gladio. El lloc escollit van ser uns terrenys de més de 300.000 m² que els americans van comprar i després van cedir al govern Espanyol a la Platja de Pals.

El Govern Nord-americà va accedir el 1953 a governar conjuntament amb el seu règim feixista a canvi d’unes escorrialles de tecnologia, l’entrada a la UNESCO, ajuda econòmica, míssils, i assegurant-se al seu torn la implantació de bases militars nord-americanes en territori espanyol, com la base LORAN situada a l’Estartit (Torroella de Montgrí) o la base de vigilància aèria EVA 4, situada a Roses i que tenia contacte directe amb la base de Torrejón de Ardoz. Totes dues, a escassos km de Ràdio Liberty, amb la qual cosa s’asseguraven que la punta de llança d’aquestes xarxes clandestines a l’altre costat del teló d’acer estiguessin protegides i custodiades en tot moment. No obstant això, hi havia un rerefons més fosc.

L’escriptor Daniele Ganser fa referència a aquesta relació idíl·lica entre l’Espanya feixista de Franco i les democràcies «avançades» occidentals en el seu llibre Los Ejércitos Secretos de la OTAN, en concret al capítol 8 anomenat «La Guerra Secreta a Espanya»: Washington i Londres, que no havien tingut cap escrúpol a permetre que el general Franco acabés amb la República Espanyola, tampoc van tenir la menor objecció a establir una aliança amb el Caudillo, fent tabula rasa amb la dictadura. No obstant això, cal entendre que després de la Segona Guerra Mundial, l’únic país d’Europa que no havia sucumbit al comunisme era l’Espanya de Franco. Per aquest motiu comencen les negociacions amb ell. Però, per què prendre’s tantes molèsties per una simple emissora de propaganda?

GLADIO

Les confessions d’un membre del servei militar secret belga, André Moyen, van posar de relleu que agents espanyols de la intel·ligència militar franquista havien estat implicats totalment en la direcció de la xarxa espanyola de Gladio. Sent Carrero Blanco qui crea vincles amb els exèrcits terroristes de Gladio, els va utilitzar com una mena d’experiment de terrorisme d’Estat a baixa intensitat amb l’objectiu de perseguir la dissidència a les universitats espanyoles i a d’altres fronts, inclosos els sindicals.

Una peça perfecta per als objectius i interessos de la CIA a l’hora de controlar els moviments comunistes i d’esquerra espanyols. La xarxa Gladio a Espanya va ser coneguda com els GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament), el CSID (Centre Superior d’Informació de Defensa), el SECED (Servei Central de Documentació) i el CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència). El mateix Moyen havia participat directament en l’Operació Gladio i en missions secretes contra els partits comunistes de nombrosos països.

Ràdio Liberty es va convertir en un enemic a batre. Cada paràgraf, cada vers havia de ser mil·limètricament estructurat i revisat, perquè aquells que escoltessin les emissions i les haguessin de desxifrar mitjançant una guia de «codis d’assalt» no tinguessin cap problema.

BATECS DE LLIBERTAT

La seva programació era minuciosament confeccionada i organitzada en els estudis de Munich. A l’estar aquests prop del teló d’acer, els serveis de contra-intel·ligència representaven un actiu molt valuós, sobretot a l’hora de crear el contingut que seria supervisat pels Estats Units i a posteriori reenviat a Ràdio Liberty per a la seva emissió en més de 16 llengües (sent la russa l’única que ocupava la franja horària completa de 24 h). Un triangle altament efectiu i perillós.

Això ho sabien els soviètics, i Ràdio Liberty es va convertir en un enemic a batre. Cada paràgraf, cada vers havia de ser mil·limètricament estructurat i revisat, perquè aquells que escoltessin les emissions i les haguessin de desxifrar mitjançant una guia de «codis d’assalt» no tinguessin cap problema. Això també explicaria perquè Ràdio Liberty mai podia deixar d’emetre. Una aturada en la seva programació equivalia a un missatge incomplet, un missatge incomplet equivalia a una ordre que no es portaria a terme per falta d’informació.

Un clar exemple del que significaven i com actuaven els estudis de Munich, el trobem en la secretaria Heidrun Hofer, la qual sent treballadora en el Departament IV de l’BND (l’agència estrangera de govern alemany, vinculada amb la Xarxa Stay Behind), és reclutada per la STASI el 1970. Coneguts com els «agents», aquests es preparaven per a una invasió dels exèrcits del Pacte de Varsòvia. Documentació pertanyent als serveis secrets polonesos desclassificada el 2007 proporciona detalls excepcionalment interessants, com l’abast, la potència o el nombre d’agents d’algunes de les estacions situades a l’Alemanya Occidenal, pertanyents al Bundesnachrichtendienst (BND), els serveis secrets de la RFA.

LA VEU OCULTA DE RÀDIO LIBERTY

Tal com es planteja el fenomen dels missatges encriptats, dóna la impressió que es tractava d’una cosa molt complexa, però com veurem era una tasca bastant simple. Seguint una taula d’equivalències o codis d’assalt, el procés d’encriptació consistia en primer lloc en l’assignació d’una lletra a una paraula d’un vers concret d’un programa radiat. L’agent encarregat d’aquesta tasca sabia per endavant la programació, el dia concret i l’hora exacta a la qual havia d’estar escoltant. Un cop haguessin passat els dies i el missatge estigués complet, aquest s’encarregaria d’escriure el contingut a màquina i fer-lo arribar a la resta de cèl·lules dorments. No obstant això, a dia d’avui, els codis exactes que engloben el procés de Ràdio Liberty són del tot desconeguts.

Després dels escàndols per la distribució de documents secrets de WikiLeaks i les revelacions d’Edward Snowden el 2009, molta informació secreta va sortir a la llum, com la manera d’operar amb màquines d’escriure i la forma d’enviar missatges codificats. Tal com va expressar l’exagent d’Intel·ligència soviètic Viktor Suvorov, en una entrevista amb Boris Maksimov per la BBC de Rússia: «S’escrivia a màquina una única còpia. Després s’entregava a un especialista en xifrat; ell feia una còpia del document en microfilm, que es col·locava en contenidors especials amb àcid. Aquests contenidors es col·locaven en valises diplomàtiques; si algú intentava apoderar-se de la valisa, el correu alliberava l’àcid amb un botó i destruïa el microfilm. Si el maletí arribava amb seguretat a la Unió Soviètica, se’ns avisava i havíem de destruir l’original», va explicar Suvorov.

Si des de les instal·lacions de Pals no s’elaborava cap programa ni tampoc s’emetia en directe, per què escollir determinats treballadors que havien estat víctimes del comunisme o del feixisme i que parlaven diversos idiomes?

Cal destacar especialment que dels gairebé 300 treballadors amb què comptava l’emissora en els seus inicis, gairebé cap d’ells estava assabentat d’aquest rerefons de Ràdio Liberty, encara que alguns ens han relatat que sospitaven que no era una emissora normal i corrent. No obstant això, d’altres, aquells que tenien un perfil més concret, finalment han reconegut estar al corrent de la seva vinculació amb Gladio i conèixer l’existència del contingut dels programes que s’emetien.

De fet, cada espai era minuciosament escoltat i transcrit a màquina, i si en algun moment s’esmentava Espanya tenien una línia telefònica directa amb el despatx de Franco, al qual informaven d’aquest contingut; aquest decidia si activava els seus exèrcits secrets Gladio per a una contraofensiva. Una cosa que ens fa sospitar que, potser aquells que tenien aquesta missió, eren en certa manera membres de Gladio i que un cop transcrits tots els programes, a més de ser emesos a través de les ones, els textos s’enviaven a adreces postals franques on algú els havia de rebre i desencriptar.

Per tant, si des de les instal·lacions de Pals no s’elaborava cap programa ni tampoc s’emetia en directe, per què escollir determinats treballadors que havien estat víctimes del comunisme o del feixisme i que parlaven diversos idiomes? Per què no agafar a simples operaris que posessin en marxa les emissions? Potser aquesta sigui la resposta. Una cosa que al principi podria semblar irrellevant, ens va portar a plantejar certs interrogants realment curiosos, com la vida de les persones implicades en el funcionament i manteniment de les emissores, o l’origen i passat d’aquells que van escoltar tots aquells programes durant hores i hores.

EL PERFIL DELS TREBALLADORS

Sense cap dubte qualsevol misteri amb una base sòlida desperta l’interès immediat de qualsevol individu que hi topi per atzar. I els habitants de la població costanera de Pals no van trigar a adonar-se que tot allò no era normal. Des de l’adquisició dels terrenys el 1958 i des que van començar les obres de construcció de l’edifici principal, amb la primera carretera asfaltada que unia la població de Pals amb la platja, amb els gegantescos hangars que contenien sis transmissors d’ona curta de 250 kW cada un i generadors dièsel que asseguraven que les instal·lacions no deixessin de funcionar mai.

Amb l’estació elèctrica que podia proporcionar electricitat a una població sencera, amb la tanca perimetral dissenyada i construïda pel servei secret israelià, més conegut com el Mossad, o amb les immenses antenes distribuïdes per les 33 hectàrees de terreny de les quals, les més petites assolien els 78 metres d’altura —les dues més altes, situades als extrems, arribaven als 165 metres—, Ràdio Liberty es va convertir en un autèntic formiguer d’especulacions i elucubracions. Una peça perfecta per als serveis d’Intel·ligència dels Estats Units. Si vols amagar un secret, posa’l a la vista de tothom. Però el veritable secret, el veritable motor d’aquesta emissora de llibertat eren alguns dels seus treballadors.

Des de la seva primera emissió el 23 de març de 1959, amb la mítica frase «Habla Radio Libertad» fins a l’última, el 25 de maig del 2001, per les instal·lacions  de Pals, van passar autèntics personatges dignes de llibres d’història. Hem pogut contactar amb alguns d’ells i això va ser el que ens van explicar. Cal ressaltar que per damunt de tot salvaguardarem l’anonimat.

1

L’empleat número u va entrar a treballar a Ràdio Liberty després de la Segona Guerra Mundial. Va estar pres en un camp de concentració a Ucraïna i quan les tropes alemanyes els van alliberar, va ser reclutat i va prestar servei durant l’enfrontament militar com a integrant de la temuda força aèria nazi, la Luftwaffe, comandada per Herman Goering.

Quan els aliats arriben i alliberen Berlín ell decideix venir a Espanya. Gràcies al seu passat i a la gran quantitat d’idiomes que coneix, entra a treballar com a intèrpret i traductor a Ràdio Liberty. Aquest treballador va reconèixer l’existència de Gladio i la seva vinculació amb l’emissora de Pals, a més, va assegurar que l’emissora tenia una doble funció: com a escut per parar les forces invasores i com a llança, per alliberar els pobles oprimits. Curiosament l’emblema de la Xarxa Stay Behind és un escut i una espasa. Ens volia revelar alguna cosa amb aquest símil el traductor de Liberty?

2

El treballador dos va ser un altre dels intèrprets de Ràdio Liberty en els seus inicis. En aquest cas, entre tècnics alemanys i nord-americans. Tenia un passat semblant al del treballador u però sense haver arribat a combatre durant la Segona Guerra Mundial. Fill del director de la Biblioteca Nacional de Budapest, en morir el seu pare, ell i la seva família es converteixen en refugiats polítics, i quan tenia set anys els ofereixen la possibilitat de venir a Espanya, però amb la condició que estudiés al Col·legi Alemany de Barcelona.

Allà, seria adoctrinat en els ideals del nacionalsocialisme. Es coneix que tenia inclinacions polítiques afins amb el partit terrorista croat Ustacha, dirigit per Ante Pavelic i íntimament lligat al Partit Nazi. Fins i tot el seu fill, el qual també va ser treballador de Ràdio Liberty, ens va explicar com en diverses ocasions assistia amb la seva mare a reunions que el seu pare mantenia amb exmembres del Partit Nazi.

A casa seva es rebia periòdicament la publicació nord-americana anticomunista titulada Common Sense. Els seus familiars també ens expliquen que tenia un diploma o placa en una paret on el dirigent de la Ustacha li agraïa els seus serveis. Va ser després d’una visita de la policia secreta que aquella menció va desaparèixer. A més, era íntim amic del director en aquell moment de l’emissora. Un luxe del qual no tots podien presumir. Fins a la fi de la seva carrera a Ràdio Liberty, va mostrar obertament la seva part més dura contra el comunisme.

3

El treballador tres va ser el que a dia d’avui es coneix com una nena de la guerra. Va passar part de la seva infància a la Unió Soviètica i va exercir a Ràdio Liberty com a intèrpret i traductora gràcies a la gran quantitat d’idiomes que sabia, i sempre es va mostrar a favor del comunisme. Tant és així, que el mateix Santiago Carrillo venia a passar els estius a la seva casa de Palamós.

4

El treballador quatre va entrar a treballar a les instal·lacions durant els últims anys de Ràdio Liberty com a Tècnic Superior en Telecomunicacions i cap de torn. Des del primer moment va saber que no era una ràdio normal i corrent, però ell es limitava fer la seva feina i a no fer preguntes. No obstant això, mai va entendre per què no podien deixar d’emetre, ni el perquè de la quantitat d’informes i d’explicacions que havien de donar si això succeïa.

En una ocasió en què va salvar una de les emissions va rebre una carta del mateix president Clinton agraint-li tan encomiable tasca. Va assenyalar a més a diversos companys pels seus perfils com a possibles candidats de la xarxa Gladio.

Recorda com cada any diversos agents de l’FBI li feien una entrevista a ell i d’altres companys en la qual es desvetllaven secrets de la seva vida íntima i passada que ell mai va revelar, i recorda una frase que aquests agents solien repetir: «si ens expliques la veritat i no menteixes en res del que sabem, tot anirà bé». Igualment, recordava una altra conversa amb un company més veterà que ell a l’emissora de Pals, que s’encarregava de tot el manteniment de les antenes, en la que aquest li va dir: «si t’expliqués tot el que sé, tindríem problemes greus».

5

La treballadora cinc també va entrar a treballar a les instal·lacions quan aquesta feia els primers passos com a intèrpret. El curiós d’aquest perfil és que cada vegada que arribava un vaixell soviètic al port de Palamós, els seus tripulants anaven a buscar-la a casa. La pregunta és ¿qui des dels països de l’Est els informava de qui havien d’anar a buscar i per quina raó? Recordem que treballava en una emissora que intentava enderrocar el règim comunista i, per tant, mantenir converses amb certes persones podria ser considerat com a traïció.

El veritable objectiu de les xarxes Gladio era mantenir un estat de tensió als països de l’Est, anar en contra dels moviments d’esquerra i donar les justificacions per a l’establiment de governs de dreta favorables a EUA.

LES SEQÜELES DE GLADIO

Molt aviat va quedar en evidència que el veritable objectiu de les xarxes Gladio era mantenir un estat de tensió als països de l’Est, anar en contra dels moviments d’esquerra i donar les justificacions per a l’establiment de governs de dreta favorables a EUA. Però Gladio aviat es va estendre com una teranyina a països que estaven fora del conflicte bèl·lic conegut com la Guerra Freda, arribant fins i tot a creuar l’Atlàntic. Durant gairebé 60 anys es van perpetrar autèntiques massacres.

Algunes de les accions insurgents i terroristes que els seus integrants van dur a terme van ser: A Itàlia, les massacres de Peteano el 1972, de la Piazza Fontana en 1969, de l’estació de trens de Bolonya el 1980, el fallit Cop Borghese el 1970 i l’assassinat del primer ministre Aldo Moro, dut a terme per les Brigades Roges el 1978. El 1967 a Grècia, les forces de Gladio van estar involucrades en el cop d’estat que va iniciar la Dictadura dels Coronels. A Turquia, la Contraguerrilla (Counter Guerrilla), nom de la branca turca de Gladio, es va relacionar amb la massacre de la plaça de Taksim el 1977 a Istanbul, i també amb el cop militar de 1980.

A Espanya, membres de la branca italiana de l’Operació Gladio van participar en els successos de Montejurra durant la Transició. Els seus integrants van estar profundament infiltrats en els mecanismes de l’Espanya franquista i del conjunt de la Transició. Igualment alguns autors indiquen que el cas Scala (muntatge policial-judicial desfermat contra les organitzacions anarquistes espanyoles) al gener de 1978, i bastants dels atemptats efectuats per grups d’ultradreta van ser també recolzats, quan no orquestrats, per Gladio.

PRESÈNCIA A ESPANYA

Espanya va tenir nuclis a Sant Sebastià, Barcelona, Madrid i les Illes Canàries. Però potser la notícia més important en relació amb aquestes xarxes clandestines es donava a conèixer el 27 d’abril de 2013, quan la Vanguardia publicava un article on Andreas Kramer de 48 anys i fill de Johannes Kramer— un oficial dels serveis secrets alemanys (BND) que treballava per als grups terroristes de l’OTAN (Gladio-stay Behind)—, assegurava que el seu pare li va confessar que va ser l’autor no només de la majoria dels 24 atemptats amb bomba registrats al Gran Ducat entre 1984 i 1985, sinó també de l’atemptat terrorista més mortífer de l’Alemanya de postguerra: el de l’Oktoberfest de Munich, el 26 de setembre de 1980, amb 13 morts i 213 ferits, una carnisseria mai aclarida amb nens entre les víctimes i molts membres amputats.

ELS VERITABLES HEROIS

Tot el que s’ha exposat fins ara sobre la naturalesa de les instal·lacions de Pals, no són elucubracions ni suposicions. Tot el relatat ha estat contrastat i corroborat per treballadors de Ràdio Liberty i diverses fonts informatives. D’altra banda, seria impossible detallar tots els atemptats i víctimes innocents que van sucumbir a aquests missatges encriptats que van portar a la Xarxa Stay Behind a ser implacable, sobretot perquè a hores d’ara molts òrgans governamentals neguen tota aquesta informació. 

No obstant, més enllà de tot això, els veritables herois, els veritables alliberadors van ser aquells que durant tota la seva vida es van bolcar en cos i ànima amb aquesta emissora anticomunista perquè creien en la llibertat i en una vida més justa per a tots els éssers humans. Mai s’ha d’oblidar què va ser Radio Liberty ni el que va significar per a la resta d’Europa, com tampoc s’ha d’oblidar a cap dels treballadors que en algun moment de la seva vida, per breu que fos, van passar per les instal·lacions de Pals. Europa els deu etern agraïment.

RECLAMA LA PROTECCIÓ URGENT DE RÀDIO LIBERTY

Necessitem el teu suport per protegir la memòria històrica i el patrimoni industrial de la Platja de Pals.

T’ha agradat aquest article? Estigues al corrent de l’actualitat amb el nostre butlletí, subscriu-te aquí.

Gràcies a Francesc Mányik, a Vannesa Mányik i a Vladimir Borachock per la seva incansable tasca recopilant informació, així com a altres molts amics que volen romandre en l’anonimat. I gràcies a José Luis Roche i Clara Feliu per la seva encomiable tasca en aquesta recerca.

Article escrit per Daniel Ortega del Pozo: escriptor i investigador; Jorge Ríos: escriptor, investigador i director del programa radiofònic Informe Enigma a Ràdio Platja d’Aro; Pau Roig: redactor de la Revista del Baix Empordà. Publicat per primer cop a la Revista del Baix Empordà l’any 2020.

Fotografia de portada: Jcomp

Data de creació de l’article: 3/6/2021.