Els aiguamolls de Pals

Els aiguamolls de Pals, una de les zones ambientals més riques del litoral a Catalunya, ha sostingut 46 llargs anys de lluita per protegir els seus valors naturals de l’especulació urbanística que encara continua. Descobreix la crònica que relata l’enfrontament entre científics, conservacionistes, promotors, administracions i tribunals fins a convertir-se en el detonant per la creació de l’actual Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

---

El terme de Pals, que fa uns 25 km quadrats, té una tercera part de terrenys que són d’aiguamolls, terres inundables quan hi ha fortes pluges. Aquests terrenys amb un important aqüífer són els que toquen els termes de Torrent i Sant Feliu de Boada, l’estany Marisc, el camp Bregat i tots els camps que van de la carretera de Pals a Torroella de Montgrí tocant els termes de Fontanilles i Torroella fins a mar.

Els habitants de Pals de molt antic estaven acostumats a aquestes maresmes i vivien d’elles, recollien les plantes típiques d’aiguamolls i les exportaven. Una d’elles era la balca, una planta molt apreciada ja en el temps dels grecs, que la portaven a les seves factories que tenien distribuïdes per la mediterrània. A l’Edat Mitjana la gent de Pals hi caçaven i hi pescaven amb l’autorització reial, perquè aquelles terres i aigües eren propietat dels Comtes de Barcelona. Aquells aiguamolls tenien unes aigües dolces plenes de nutrients, aportats pels rius Ter, el Daró i les rieres de Peratallada i Pals. Degut a aquelles circumstàncies hi havia una gran quantitat de peix i crustacis i en els terrenys fangosos les aus hi trobaven molts aliments; els caçadors, amagats al mig dels canyissars, podien caçar ànecs i altres espècies per poder sobreviure.

Però enmig de tanta riquesa els habitants de Pals i pobles de la rodalia, com Palau-sator i Fontanilles, havien de suportar periòdicament grans plagues de paludisme que delmaven les seves poblacions. Pals mateix tenia un promig de més de 100 persones mortes durant un any, moltes d’elles per infecció de picades de mosquits. L’any 1505, Ferran II va donar permís als habitants de Pals per obrir el Rec des Coll i treure una gran part de l’aigua de l’estany Marisc. Durant els segles següents es van anar fent més recs i escorrenties per assecar les terres i poder-les cultivar però, durant molt de temps, aquelles maresmes només eren closes on hi pasturaven vaques i eugues.

A les terres més bones, durant més de 500 anys interrompudament, s’hi va plantar arròs, però, degut a les aigües estancades, es produïen grans epidèmies de paludisme i es prohibia la seva plantació; quan això passava, aquells camps que proporcionaven tanta riquesa a la població es convertien altra vegada en closes i canyissars, continuant amb el problema de les aigües estancades i el paludisme. No va ser fins a principis del segle XX que amb recs d’aigua corrent, i sobretot amb bons desaigües, que no es va solucionar aquest problema.

Dels 8 km quadrats d’estanys, desprès de semi assecar-los per plantar-hi arròs a principis del segle XX, només quedava un petit estany al costat de mar. Eren les antigues restes d’un gran estany que en els temps dels romans era anomenat “Dodoni”, a l’Edat Mitja “estany de la Torra” i més tard Estany el Vernagar. Aquell petit estany anomenat “Les Illes” estava enclavat entre el Massot, les dunes marítimes i els camps d’arrossars, i són les restes d’unes antigues sortides del Ter i el Daró al mar. Avui aquestes petites llacunes s’anomenen les “Basses d’en Coll” per ser, a finals del segle XIX, el senyor Pere Coll Rigau l’últim propietari que va comprar una part d’aquelles terres d’aiguamolls.

A finals del 1976 es va fer públic un manifest, signat per vuit científics de Barcelona a favor de la salvaguarda de l’espai. Als pocs dies el Congrés de Cultura Catalana, que va continuar la campanya per la Salvaguarda del Patrimoni Natural, va denunciar públicament la manca de protecció i el perill que corria aquesta zona d’aiguamolls. En el document es manifestava l’interès biològic, la bellesa natural i els valors culturals i històrics d’aquesta zona, demanant la seva protecció a fi de poder-la salvar, ja que aquell lloc era amenaçat per la urbanització d’un càmping, una marina residencial i un port esportiu.

Per altra banda, hi havia altres col·lectius que estaven a favor d’aquest projecte. El 5 de gener de 1977 es va entrar una instància a l’Ajuntament de Pals amb 400 signatures partidàries de l’aprovació del Pla perquè canalitzaria l’últim tram del Rec del Molí de Pals, solucionant la major part de les inundacions que tenien lloc periòdicament i negaven centenars d’hectàrees causant molts perjudicis als agricultors de la comarca, fins el punt d’haver de demanar a les autoritats la declaració de zona catastròfica; els vents de llevant molt sovint provocaven forts temporals i tapaven amb un cordó de sorra la sortida de l’aigua del Rec del Molí, que feia pujar el nivell freàtic de totes les zones properes, perdent-se algunes collites i arruïnant als pagesos que havien de seguir pagant els impostos d’aquelles terres.

Amb la canalització del Rec del Molí es solucionaria la sortida de l’aigua al mar, impedint la formació de la barra de sorra i deixant aptes les terres per conrear a tot el municipi de Pals. La canalització del Rec del Molí també permetria recuperar una bona part de la platja, que quedava molt reduïda per les instal·lacions de Ràdio Liberty, que no eren d’accés al públic.

Narcís Jordi Aragó va fer un escrit a la Hoja del Lunes del 10 de gener de 1977, esmentant que Icona deia que seria un desastre en l’inacabable cadena d’amenaces que el progrés projectava sobre la naturalesa a la Costa Brava. En aquells moments havia arribat el torn a les maresmes encara verges de la desembocadura del Daró, que formaven part de l’antic Estany de Pals. Havien projectat una macro urbanització que eliminaria un dels últims aiguamolls del litoral de la Costa Brava. Feia només una setmana que Salvador Alemany, havia fet unes interessants declaracions sobre les zones humides de la seva demarcació en expressa referència a Pals. Va dir que l’ecosistema que formava aquella zona tenia una varietat tal que seria un veritable desastre per la província que desaparegués; afegia, igual que havia fet Depana, que “alguna vegada s’havia de dir prou. Alguna de les coses que havíem trobat hauríem de deixar-les igual, incontaminades, a les generacions futures. Esperaven que la Comissió Internacional del Medi Ambient dictaminés les oportunes mesures per a la conservació d’un dels últims aiguamolls de la Costa Brava.”

Per altre banda, la Junta de la Societat de Caçadors i sobretot el seu president, sense ser ell caçador, que alhora era tinent alcalde, aquella mateixa setmana va aixecar la veda cinegètica a 20 hectàrees d’aquella zona, que durant molts anys havien estat declarades Reserva integral de Caça. Aquesta activitat provocaria inevitablement la disminució dramàtica de la rica fauna que es podia trobar en aquells aiguamolls, ja que era el refugi d’aniament i d’hibernació excepcional, on es podien trobar un total de 310 espècies d’ocells de les 400 que es podien trobar a Europa. Per tothom, l’acord que havia pres la Societat de Caçadors era inexplicable.

La vegetació que es podia trobar als marges força ben conservats es composava principalment de salicòrnies, joncs, cenissos, flors marines i tamarius. A part s’hi podien trobar espècies rarísimes i úniques al nostre país, com són els pteridòfits i el plantatge.

En la qüestió faunística la zona presentava dos punts d’interès, l’ornitològic i el piscícola. Com a zona d’aiguamolls, era un lloc de pas per ocells migratoris, per la qual cosa en certes èpoques de l’any és possible trobar-hi gairebé totes les espècies aquàtiques d’Europa. A part, gaudia d’una important colònia d’espècies autòctones, esdevenint un lloc important de nidificació.

Les polles d’aigua, el bitó, l’agró roig, l’arpella, el martinet menut, els rasclons, les fotges, l’ànec de coll verd, el de bec vermell i moltes altres eren freqüents en aquests paratges. L’altre centre d’interès era el piscícola, fonamentalment per les angules. Aquestes es podien trobar a la desembocadura del riu, buscant pas per pujar riu amunt. Les angules són la cria de l’anguila, un peix que només pon ous una vegada a la vida. Travessaven l’Atlàntic per pondre en el mar dels Sargassos, i quan estan preparades tarden entre dos i quatre anys per poder arribar a les nostres costes. L’anguila es un animal molt resistent, que pot arribar a viure fàcilment més de 60 anys. Pels habitants de la contrada era costum tenir una anguila al pou per saber si l’aigua era potable.

També, tot i estar davant d’un perill tant evident, es podien trobar al mig de les aigües fangoses grans quantitats de peixos com llises, llobarros, roms, miralls…

Davant de l’increment de les mobilitzacions populars en defensa del patrimoni natural, la Comunitat Turística de la Costa Brava va fer una declaració pública sobre la urgència de fer un Pla d’Ordenació de la Costa Brava, decidit democràticament i encaminat a un us més racional i col·lectiu de la natura.

Aquells darrers mesos, les comarques gironines havien arribat a un elevat grau de sensibilització sobre la destrucció del territori, i s’havien succeït diverses campanyes per la salvaguarda de diversos paratges que estaven sota l’amenaça immediata de l’especulació, com les llacunes litorals a la badia de Roses, entre les desembocadures del riu Muga i el Fluvià, on l’empresa Port Llevant pretenia fer-hi una urbanització amb canals navegables sobre una superfície de 525 ha i amb capacitat per a 64.000 persones.

La Comunitat Turística va estar al marge d’algunes de les crítiques d’aquelles campanyes, sobretot per la seva inhibició respecte els perills de destrucció d’aquells indrets. Però la Comunitat creia necessari que la Comissió Provincial d’Urbanisme i els ajuntaments mantinguessin una aplicació estreta de les lleis vigents fins que entrés en vigor el Pla General que es proposava.

Continuant amb la campanya, el 29 de gener de 1977 el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, integrada en la de Salvaguarda del Patrimoni del Congrés, van celebrar a Pals una conferència col·loqui sobre les maresmes a l’Empordà i la seva importància. L’acte es va concretar en la revindicació de les Basses d’en Coll i la desembocadura del riu Daró a la Platja de Pals, on feia poc que s’havia presentat un projecte d’urbanització per fer una marina residencial i un port esportiu en un lloc de maresmes que era zona rústica, cosa que volia negar l’Ajuntament de Pals.

La reunió es va celebrar la nit del dissabte a l’antiga sala d’en Josep Bofill Pericay, conegut pel “Rajoler de Pals”, al carrer Enginyer Algarra, ubicada davant de Can Camps. Era una sala construïda als anys 30 que havia servit per tota classe d’actes, com teatre i per celebrar-hi les festes majors, de quintos; fins i tot la feien servir per estendre l’arròs perquè s’assequés i jo recordo haver-hi vist també unes representacions dels Pastorets. Ja feia temps que no s’utilitzava, estava empolsada i plena de teranyines; els decorats penjaven esquinçats de l’escenari i potser aquell va ser l’últim acte que s’hi va celebrar, ja que va restar tancada fins fa uns anys, quan es va tornar obrir per acollir-hi una botiga de roba.

L’antic teatre, que aquell dia donava allotjament a poc més d’un centenar de persones, va ser l’únic local del poble que s’havia pogut trobar després que, un rere l’altre, deneguessin als organitzadors una sala per celebrar l’acte, i de la desaparició de molts dels cartells que l’anunciaven i que havien estat repartits i penjats per tot el poble.

Tot i aquests contratemps la sessió es va portar a terme al mig d’una gran tensió pel repartiment dels assistents en dos bàndols que no es podien veure. Desprès que algú apagués els llums diverses vegades el malestar va arribar a cotes màximes. Les cadires de fusta estaven repartides per tot el local, la notícia de la reunió havia corregut com la pólvora i tots els que estaven interessats van assistir-hi.

Quatre membres del Congrés varen explicar la importància dels aiguamolls, recalcant les seves aportacions i dictàmens de congressos científics internacionals, projectant unes diapositives.

A l’hora del diàleg, els organitzadors es varen veure freqüentment desbordats pels que deien ser representants dels pagesos, que creien que de portar-se a terme l’obra moltes vessanes de terra es veurien protegides per un dic de regulació que controlaria el nivell de les aigües que tantes desgràcies havien provocat al llarg dels segles.

Els ornitòlegs presents estaven d’acord amb la construcció del dic però no amb la urbanització, perquè amb la construcció dels edificis cap ocell aniria als aiguamolls. “És fals, és fals!”, va dir de cop i volta una veu al mig del públic: “No hi haurà cap més dessecació, és més: hi haurà noves aportacions d’aigües i més neteja”, van sentir dir a Jaume Darné, secretari de la finca dels Parera-Coll.

L’apassionament i la demagògia, més que la raó, van fer dir algunes apassionants frases a la reunió. Però una d’elles tenia un especial interès. La va dir el tinent d’alcalde Jaume Parals Grassot, que també era un empresari de maquinària d’obres públiques. Va dir que “les Basses d’en Coll i el final del riu Daró no eren zones rústiques permanents, sinó una ciutat-jardí semi intensiva”, fet que també va ratificar el Secretari municipal.

Sorpresa, gran sorpresa va produir la notícia perquè, segons els plànols que tenia la Comissió Provincial d’Urbanisme i la Delegació de Girona del Ministeri de la Vivenda, aquelles zones estaven marcades com en la categoria de zona rústica i inclosa com a tal en el Pla General d’Ordenació de Pals.

El projecte d’urbanització que en aquells moments es trobava en exposició pública, a part de l’afectació molt negativa que tindria sobre els aiguamolls, els terrenys estaven qualificats com a zona rústica permanent i per tant, on no es permetia urbanitzar. Pals s’havia de quedar sense platja, o el que és el mateix, sense accés públic a la mateixa. En aquells moments els accessos estaven privatitzats pel Club de Golf i per les instal·lacions de Ràdio Liberty i per una urbanització a la costa que ja estava en marxa. De més de 2 Km de platja nomes uns 50 metres serien realment públics. La llei indicava que la ratlla de la platja era un bé públic i que no es podia negar el pas als transeünts.

En un requadre, els redactors de l’article deien que la població era com una Sicília a la Costa Brava, un insondable silenci havia caigut sobre Pals. “Jo no sé res” i altres expressions del mateix estil es trobaven quan els periodistes demanaven informació. El silenci mafiós, com tot, no era nou.

Aquell silenci arrencava amb certesa dels anys de la postguerra, moment en què el contraban tenia l’origen a Mallorca i una importantíssima terminal a Pals, on havien tingut fins i tot un desembarcador amb fil ferro espinós. La fraudulenta mercaderia subministrada per l’últim pirata del Mediterrani era treta de la platja amb camions.

Màfia i caciquisme eren les paraules que més s’escoltaven per qui es va atrevir a posar alguna llum a les investigacions que feien els periodistes. Ningú sabia com havien desaparegut les pancartes que anunciaven la Sessió del Congrés, ningú sabia perquè no es van cedir locals per fer aquella sessió; ningú podia explicar els talls de llum. Poc desprès d’arribar els membres de Depana a Pals per investigar la fauna ornitològica que estava en perill, la gent ja estava assabentada d’això. Ningú sabia qui era el responsable d’haver avançat les fites respecte la seva posició inicial. Ningú s’atrevia a reclamar davant dels responsables: petits propietaris de boscos havien de pagar 1.500 pessetes per vessana de contribució només perquè algú estava interessat en poder fer apartaments i es va declarar tota aquella zona de Rodors i els Jonquers edificable.

Ningú sabia res, però al final els joves que estaven a la Sessió del Congrés varen fer sentir la seva veu sense por a ningú, fent entendre que Pals estava lluitant per sortir del silenci, imposat i ofegador. Malgrat que, amb la falta de silenci, certes actituds arribarien a la categoria d’escàndol públic.

El diari Avui del 3 de febrer del 1977 publicava l’oposició al Pla d’urbanització a Pals. La Delegació de Girona del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes tècnics va impugnar el Pla Parcial d’Ordenació de la finca i es va oposar al projecte d’urbanització d’aquella zona.

El projecte que estava exposat a informació pública preveia la creació d’una ciutat-jardí per més de 7.000 habitants, obrint canals, dessecant aiguamolls i construint un port esportiu amb 1.800 amarres. Tot això implicava la destrucció de totes les maresmes i aiguamolls, que tenien una importància ecològica indiscutible.

També el Col·legi de Doctors i Llicenciats estava contra l’ús privat d’aquell espai. En un comunicat que va fer públic el 20 de juny, el Grup de Medi Ambient del Col·legi de Doctors i llicenciats de Catalunya va denunciar que es volien privatitzar els aiguamolls de l’Empordà, últims reductes de la Costa Brava de milers d’aus migratòries. La reivindicació d’aquella zona no era casual, donat que eren els últims espais naturals d’una comarca que havia estat repleta d’aiguamolls fins que se’n va iniciar la destrucció sota la pressió agrícola. Aquella zona representava una riquesa irrenunciable per la comunitat, i els llicenciats manifestaven que l’actual estat de coses només s’acabaria amb la participació popular.

Aquella campanya de defensa dels aiguamolls tenia el suport de la majoria de grups ecologistes i de la campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural del Congrés de Cultura.

Una professora del Departament de Botànica de la Universitat Central de Barcelona va fer esment en unes declaracions de l’interès botànic de la zona, la segona en importància de Catalunya desprès del Delta de l’Ebre. En aquest indret, a més de trobar-hi espècies molt notables i rares, hi havia tot un ecosistema particular també prou rar per la seva escassetat en el país i força natural.

Entre la vegetació dels marjals hi podien trobar refugi una sèrie d’aus que hi passaven l’hivern o hi feien escala en els seus desplaçaments migratoris. Aquest era un dels arguments més decisius a l’hora d’exigir la conservació i protecció d’aquesta zona del litoral.

La preservació d’aquell últim reducte era una responsabilitat internacional perquè la seva desaparició trencava l’equilibri en les migracions d’ocells, que no eren exclusivament nostres i provenien d’altres zones d’Europa on tenien unes condicions ecològiques favorables, com la Camarga francesa, una de les reserves biològiques més importants del continent. El Patronat de Turisme de la Costa Brava, desprès de les moltes accions antipopulars, es va queixar, demanant al delegat del Ministeri d’Informació i Turisme que intervingués davant dels problemes ecològics i destroces de l’entorn. Van dir que fins aquell moment hi havia la guerra de qui feia l’edifici més alt amb qui feia el port esportiu més gran i amb els amarraments més cars, i el patronat volia intervenir amb els assumptes que anaven contra el país. Perquè no solament s’havia d’ordenar la costa, sinó tot el país. El senyor Ensesa, que era el president del Patronat, va afirmar que havien arribat a un punt de degradació del Medi Ambient tan gran que era intolerable, i que si ell havia de promocionar el que era impromocionable per l’estat en què es trobava no ho faria.

El Grup de Defensa dels Aiguamolls de Pals va fer un informe tècnic que va ajudar a entendre la importància social i ecològica que tenia aquell paratge, perquè seria molt trist que un dia s’hagués d’ensenyar als estudiants els hàbitats humits, la seva flora i fauna mitjançant fotografies i pel·lícules. Un altra punt era al que feia referència a la importància cultural, històrica i paisatgística del lloc. No es podia privar a les generacions futures d’aquesta petita mostra que quedava de la veritable imatge de l’Empordà, com també s’havien de protegir els aiguamolls per la seva bellesa i perquè cada cop en quedaven menys.

L’entitat Depana, que formava la lliga per la Defensa del Patrimoni Natural, davant la sortida d’aquell projecte d’ordenació territorial i urbanístic a la Platja de Pals es va veure amb l’obligació d’impugnar-lo.

La Platja de Pals, de més de 3 Km de llargada natural encara verges, tenia la segona zona més important de la Costa Brava d’aiguamolls, de gran interès per l’equilibri ecològic. Una primera obra amb greu impacte per facilitar el futur complex urbanístic va ser desviar el curs baix del riu Daró des de Gualta, desviament que es va dir que era culpable en bona part de les inundacions que havien tingut lloc l’últim mes de maig i que varen ser tan perjudicials per l’agricultura.

La primera de les impugnacions que va adreçar Depana va ser a l’enginyer en Cap de Costes i Ports de Catalunya, on feia constar que el sector afectat pel Pla Parcial d’Ordenació de Pals incloïa les Basses d’en Coll i la desembocadura del riu Daró, sectors d’aiguamolls d’un elevat interès geològic, zoològic i paisatgístic.

El segon sector d’oposició volia denunciar que fossin urbanitzades unes zones de maresmes litorals òptimes per la construcció i la implantació urbanística, la pèrdua de les quals era un fet irreversible que contribuiria a la profunda degradació del litoral.

En tercer punt, Depana argumentava les diverses gestions a alts nivells que es portaven a terme per a conservar i protegir tota la zona de la Costa Brava.

L’estudi per part de la Comissió Inter-Ministerial de Medi Ambient de l’expedient complet de la Costa Brava per la seva conservació, la proposta d’Icona per declarar els aiguamolls de l’Empordà espais naturals protegits i el futur Pla Director Territorial de Coordinació de Catalunya s’havien de coordinar a les comarques de Girona. Quan estaven a punt de sortir va aparèixer l’amenaça que afectava tot el conjunt de les maresmes d’en Coll, la desembocadura del Daró i tots els terrenys circumdants.

En el cinquè punt, l’entitat assenyalava l’interès natural que tenien aquestes zones, que formaven part del conjunt de sistemes naturals de la CIMA que havia ordenat preservar, juntament amb altres punts del litoral.

Aprofitant que el recent nombrat primer President del Govern democràtic d’Espanya, Adolfo Suarez, estava de vacances a 500 metres de la platja de Sa Riera convidat per l’empresari alemany Van del Walle, el mes d’agost de 1977, junt amb altres ministres com el vicepresident i ministre de Defensa Manuel Gutiérrez Mellado i el vicepresident tercer Fernando Abril Martorell, en el que s’havia anonemant “la petita Moncloa”, grups ecologistes i científics van redactar un Manifest que una comissió va entregar el migdia del diumenge a l’impressionant casa Van del Walle on s’hostatjava, avui en runes. A la carta es demanava que s’aturessin els projectes d’urbanització de la Costa Brava que proposaven una ocupació especulativa del sòl i no beneficiaven al turisme.

La segona quinzena del mes de setembre de 1977, va sortir la notícia que la promotora de la urbanització de la Platja de Pals havia renunciat a la urbanització de la zona d’aiguamolls. La promotora havia previst que en quatre anys invertiria 2.500 milions de pessetes, però davant de la situació econòmica a Espanya, l’empresa havia decidit retirar-se definitivament.

Així el Pla d’Ordenació de la Platja de Pals va quedar aturat gràcies també a la impugnació que Depana havia fet pública, i l’aspecte més positiu era que en un futur no massa llunyà una part dels aiguamolls serien salvats. Uns aiguamolls que eren un antic paradís per les aus migratòries i el conreu de l’arròs, molts dels quals ja havien estat dessecats en èpoques passades per tal d’aprofitar el terreny i evitar el paludisme i altres malalties per les quals no existien defenses. Tot i això, la vegetació dels marges de la Platja de Pals es trobava força ben conservada gràcies a les instal·lacions de Ràdio Liberty, que van evitar la construcció d’urbanitzacions i la destrucció del medi dunar. Per contra, la instal·lació de l’emissora impedia als amants de la natura poder gaudir de la seva contemplació amb la paradoxa que quan s’hi podia anar es destruïa, i quan es conservava no s’hi podia anar.

En un reportatge a doble plana, el Punt Diari del 25 d’agost de 1982 deia a la portada que “A Pals no hi ha aiguamolls per protegir” i que els que situaven aiguamolls a Pals només ho podien fer des d’un despatx. De totes aquelles aus que deien que podien trobar-se als aiguamolls, l’alcalde Jaume Parals Grassot president de la Societat de Caçadors, deia que no n’havia vist mai cap, i que si volien fer una llei per protegir els aiguamolls, que la fessin, però que protegissin els aiguamolls allà on es trobaven, que si s’ho miraven sobre el terreny veurien que a Pals no n’hi havia enlloc. Que els pretesos aiguamolls de Pals no figuraven a cap mapa, ni tan sols a la cartografia de l’exèrcit.

Davant d’aquella reacció tan contrària de l’Ajuntament de Pals, les entitats conservacionistes –el Centre d’estudis del Baix Empordà Pere V, Iaeden i Depana- varen fer públic un comunicat en el que deien que negar l’existència d’aiguamolls a Pals significava negar l’evidència i que en cap cas protegir la zona havia d’afectar la normal activitat dels pagesos. Conscients que hi havia un motiu d’especulació urbanística, i davant la negativa d’acceptar la protecció de la zona i l’existència d’aiguamolls a Pals, els pagesos eren utilitzats per un fi especulatiu.

El mes d’agost del 1985 seguia la polèmica a l’entorn dels aiguamolls. L’Ajuntament, que havia marcat la zona com a no urbanitzable, al Pla General del 85, per decisió expressa de l’alcalde Pere Servià Costa, va convertir els aiguamolls en Urbanitzable No Programat. El Partit Socialista, ERC i molts altres, van entrar nombroses al·legacions per defensar les zones humides. Malgrat que la majoria creia que els aiguamolls de Pals eren un espai natural únic i havien de tenir totes les mesures que la llei permetés, la zona va ser exclosa de la Llei de protecció d’aiguamolls.

Els defensors dels aiguamolls es queixaven de la manca de diàleg amb l’Ajuntament i la prepotència del seu alcalde Pere Servià Costa, destacant el fet que el científic Ramon Fortià havia obtingut un nomenament internacional pel seu treball d’investigació sobre les zones humides a la Platja de Pals i no havia estat mai felicitat pel Consistori.

Els camions d’una empresa constructora avançaven imparables agafant il.legalment la sorra de les dunes de la platja de Pals, malmetent la seva flora i fauna, que abocaven sobre una zona forestal de gran alt valor ambiental amb aiguamolls i manglars, única a Catalunya, per fer-hi la marina residencial amb milers d’amarradors i edificis de segona residència per 6.000 persones, on posteriorment es va ubicar el Camping Playa Brava davant la impossibilitat d’urbanitzar els aiguamolls.

Les obres il.legals van continuar fins que, la matinada del dissabte del 23 d’agost de 1986, van explotar dos artefactes a l’empresa Servià Cantó S.A., en un atemptat terrorista amb danys importants a la sala de comandament de la planta de portland, el sistema elèctric i desperfectes en cinc camions de l’empresa, reivindicat per l’organització independentista Terra Lliure en trucades telefòniques als diferents mitjans, afirmant que l’acció “s’havia realitzat per advertir a l’alcalde de Pals, Pere Servià, propietari de l’empresa, que els aiguamolls seran parc natural.”

El 15 d’abril de 1997 la Comissió d’Urbanisme va fer efectiu el compliment d’una Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que preveia la requalificació en Sòl No Urbanitzable i de protecció especial d’unes 60 hectàrees de part dels aiguamolls de la platja de Pals, abans qualificades com a Urbanitzable No programat.

El Director General d’Urbanisme va assenyalar que amb aquella modificació dels Aiguamolls de la platja de Pals, la Generalitat no preveia cap més figura de protecció per aquest espai, però quedaven delimitats definitivament dins del Pla d’Espais d’Interès Natural. Amb aquella modificació quedava automàticament modificat el Pla General de Pals que la Comissió havia aprovat el 14 de maig del 1986.

La Sentència del TSJC de 28 de febrer de 1990, recurs núm. 1353 i 1362/87, va suspendre el Pla General de Pals, va declarar no urbanitzables els aiguamolls i va dictaminar que aquella zona havia de ser de protecció especial. El Tribunal va acceptar el recurs contenciós administratiu interposat per sis particulars i els partits ERC, PSC i PSUC contra la denegació, per part de la Comissió de Girona, del recurs d’alçada que havien interposat anteriorment contra el Pla General de Pals per no trobar-se ajustats a dret i perquè declaraven el sòl del sector de les Illes com a Urbanitzable No Programat. Aquella era la primera vegada a Catalunya que un tribunal obligava a la Generalitat a complir la llei d’Espais Naturals.

La Sentència del Tribunal Superior era molt important perquè reconeixia que els espais rústics com els aiguamolls de Pals no eren residuals, sinó que tenien uns valors que s’havien de defensar. Aquella Llei establia un règim de protecció dels aiguamolls més dur que el de la resta de l’Estat.

El simple fet de l’existència d’una zona humida, feia que aquella zona des d’un punt de vista científic quedés automàticament protegida i l’administració no podia actuar-hi. Joan Hontangas, regidor de l’Ajuntament de Pals, va manifestar que la sentència enfortia la postura que sempre havia defensat i posava en ridícul la postura de l’equip de govern i l’alcalde Pere Servià. També havien de revisar els protocols amb el propietari i retornar la part que l’Ajuntament ja havia cobrat, perquè segons la Sentència el propietari no podia fer cap mena d’edificació.

El Conseller de Política Territorial i d’Obres Públiques va anunciar que la Generalitat no recorreria la sentència, però sí que ho van fer el promotor Playa Brava SA, liderat per Baltassar Parera i l’Ajuntament de Pals, amb l’acalde Convergent Pere Servià.

Una Sentència del Tribunal Suprem del 23 d’abril de 1996, recurs d’apel·lació núm. 4636/1990, va declarar els aiguamolls de Pals zona protegida, tancant el conflicte sobre el futur d’aquest espai que s’havia allargat durant 13 anys. La resolució judicial obligava a modificar el Pla General d’Ordenació Urbana de Pals, aprovat desprès de moltes controvèrsies l’any 1986, que qualificava com a urbanitzable el 30% dels aiguamolls recorregut als tribunals. La sentència es basa en la Llei d’Espais Naturals promoguda pel Parlament de Catalunya. El Tribunal Suprem va desestimar el recurs de l’Ajuntament de Pals i de la societat que projectava urbanitzar aquella zona, que havien presentat contra la sentencia del TSJC de 1990, que ordenava la protecció de les zones humides del municipi.

Segons aquella sentència, ratificada pel Tribunal Suprem, els aiguamolls eren una zona protegida automàticament per la Llei d’Espais Naturals, promoguda pel Parlament de Catalunya l’any 1985. La sentència establia l’existència d’un autèntic estatut jurídic de les zones humides de Catalunya, la protecció de les quals no requeria, a diferencia de l’estatal, d’una declaració específica que determinés cap lloc concret com espai a protegir.

Ramon Fortià, científic expert investigador dels valors dels aiguamolls, i membre del Grup de Defensa dels Aiguamolls del Baix Empordà, va anunciar que demanaria al Departament del Medi Ambient de la Generalitat la delimitació de l’àrea a protegir en el Pla d’Espais d’Interès Natural, ja que el PEIN era una norma bàsica i elemental.

La Llei del sisè parc de les comarques gironines es va aprovar el maig del 2010, amb 70 vots a favor, 59 en contra i 3 abstencions desprès d’un procés que havia tingut l’oposició frontal de pagesos, el sector turístic de la zona i d’un seguit d’ajuntaments, liderats per l’alcade de Pals Joan Silvestre Albertí.

Durant els tràmits d’esmenes, es va aconseguir el reforç de les garanties del foment de l’activitat agrària a tot el Parc i la Reserva Natural Parcial dels Aiguamolls de la platja de Pals. Es va haver d’elaborar el Decret per designar els membres de l’òrgan rector del Parc i definir l’òrgan gestor i l’equip tècnic. El Govern tenia 2 anys per redactar el Pla Especial de Protecció i després 1 any per aprovar el Pla d’Usos i Gestió, que és el que definia les diverses activitats permeses, però malauradament encara no s’han aprovat, posant en perill la seva conservació.

En aquell nou Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, Pals va aportar-hi 571.13 hectàrees, tot i que els alcaldes de Pals i Palau-Sator van posar en dubte la inversió de 22 milions d’euros promesos.

Les amenaças més importants del Parc Natural a Pals en l’actualitat, si bé algunes són degudes a l’increment de la terbolesa i eutrofització de l’aigua a causa de l’ús excessiu de fertilitzants i fitosanitaris, o per la manca d’una bassa de laminació per depurar les aigües abocades dels arrossars que dificulten el manteniment de la població a les Basses de les tortuguetes (Trios cancriformis) i d’altres anfibis, aus o invertebrats, són degudes a la pressió humana: amb la introducció d’una flora i fauna invasora, com el gat domèstic, el coipú o el cranc de riu americà, que dificulten la supervivència de la població de la llúdriga, però sobretot amb l’increment d’impactes deguts a l’acció urbanitzadora.

Per altre banda, la delimitació del Parc Natural no va incloure alguns hàbitats dunars ni zones humides que encara es conserven a Pals, de gran importància faunística, geològica i florística, per la seva raresa. Són Hàbitats d’Interès Comunitari (HIC) Prioritaris, amenaçats per l’especulació urbanística: els Ullals i les Closses Fondes, a l’antic Golf Serres de Pals, ara abandonat i parcialment assecat davant el Mas Gelabert, amb multitud d’espècies en perill d’extinció, les pinedes sobre dunes continentals que van des de la Platja de Pals fins a Regencós i Begur -al municipi es troben molt ben representades a Rodors i la Pineda de Pals, que el Pla General encara preveu urbanitzar parcialment- les dunes de la Platja del Racó, al terme municipal de Begur amb colònies d’Stachys maritima, i una part de l’estany del Vernegar, per on l’Ajuntament de Pals preveu la construcció del Vial Nord, que travessarà aquesta zona humida, dividint i degradant-la, amb un efecte molt negatiu sobre la fauna, el sistema hídric, i el cultiu de l’arròs.

Amb una forta oposició de diferents entitats com SOS Costa Brava, Salvem la Platja de Pals, diferents científics i residents a la Platja de Pals i en contra dels dos grups a l’oposició a l’Ajuntament de Pals -Compromís i PSC-, el Ple Municipal, liderat per l’alcalde Carles Pi Renart, ha aprovat inicialment la modificació del Pla General per la construcció d’un nou vial d’accés nord que preveu connectar la Platja de Pals amb la carretera principal C-31, que tindrà un greu impacte ambiental sobre les zones humides de les Basses d’en Coll per la seva proximitat i l’estany Vernegar, amb cultiu d’arrós, que travessarà les pinedes sobre dunes de Rodors i un paratge rústic molt fràgil, definit pel Pla Territorial Parcial de les comarques gironines com a corredor biològic “Eix conflictiu per la connectivitat”, únic pas de fauna que connecta l’espai PEIN Muntanyes de Begur i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter -Reserva Natural Parcial, dins la Xarxa Natura 2000 i Zona Especial de Protecció per les Aus (ZEPA).

Article escrit per Narcís Subirana Cercle Català d’Història i completat amb noves dades per l’Associació Salvem la Platja de Pals. Publicat per primer cop a la Revista del Baix Empordà nº 67. Imatge de capçalera de Anna Sanx. Imatges de la galeria de fauna i flora per odre d’aparició a l’apartat – Els aiguamolls en perill: Ramon Fortià, naturalista.mx, Isabel Puig Marin (Associació CreatiBio), Frank Vasse (CC BY 2.0), canalmarmenor.carm.es, riomoros.com, stringfixer.com, naturalista.mx, stopagroparc.cat, riomoros.com, monplaneta.cat, Zacekfoto, DigitalNatura.org.

Aquesta nova versió de l’article ha suprimit i afegit noves imatges i contingut escrit.

Data de creació de l’article: 15/12/2019 – Darrera actualització 1/9/2022.